Retrat

Quan em veig en una foto veig a un home de més de cinquanta anys.

Diferents reflexions:

Jo no soc tan gran. Però, i si realment els tinc? I si em van enganyar i vaig néixer als anys seixanta? On em van mantenir amagat durant els meus primers anys? Què va passar? Soc un producte fallit d'una investigació militar secreta? Per què vull ser el protagonista d'una història inversemblant?

El cap em fa males passades, m'enganya amb malícia per fer-me agafar por. Soc jove i fort encara, tinc la vida al meu davant. Però la foto no enganya i tothom em diu que estic molt prim. Segur que em veuen com em veig a la foto.

Ara tinc vergonya i caminar pel carrer em resulta complicat. Agafo la bicicleta, corro com si no hi hagués demà deixant volar els cabells que no goso tallar i així, a gran velocitat, evito les mirades creuades que em fan tremolar.

Vacances al refugi

No sé si és bo o dolent, ni si és original o avorrit. Potser no està gens ben escrit o potser directament no li agrada a ningú. No en tinc ni idea. Avui m'han publicat al Núvol un conte del concurs de contes que convoquen cada any a l'estiu:

Aquí el teniu: https://www.nuvol.com/opinio/vacances-al-refugi/


Nota: Re

L'habitació

Em desperto desconcertat, no sé on soc, a l'habitació? És tan fosca... no veig res. M'adormo. M'enlluerna la pantalla d'un mòbil, llegeix entrades d'un blog, no dic res, giro el cap buscant algú. Hi és, em mira, no tinc por i em sento còmode, no és real. Obro els ulls i la foscor m'envaeix, faig voltes al llit, em destapo, m'abraço al coixí. Tenim una conversa que no recordo. Hi som tots, per tot arreu hi ha somriures però un moviment frenètic que no sé d'on ve distorsiona la situació. Suo, deixo el coixí i, de panxa avall, estiro braços i cames ocupant tot el llit. Els seus braços m'empresonen, hi ha una naturalitat que falla. Quan m'ha abandonat la por?, després de tants anys ara no la puc perdre. He agafat fred i em tapo, no trobo els coixins, potser han caigut. El contacte entre els nostres llavis, saber que la meva vida trontolla, que es fa a bocins mentre al voltant se'n construeix una de nova. Estic arronsat a la vora del llit, a punt de caure, puc veure l'habitació.

Ball

Porta'm al turó de les millors vistes 
on veurem la sortida dels cotxes 
que van i tornen de la capital. 

Improvitzarem melodies amb sons sords 
sota el murmuri de la carretera i
jugarem picant les aletes entre els dos. 

Ens ofegarem esperant l'aigua anhelada i,
    mirant-nos de reüll, 
picarem amb la cua a terra 
en un ball agònic en silenci i badallant.

Poeta del Mató, fent de Peix


No sé per què publico aquestes coses.

Dates

Des de ben petit vaig entendre que els dies passaven i que les dates més desitjades sempre acabaven arribant. Gràcies a això vaig aprendre a gestionar amb certa fredor la impaciència. Vaig entendre poc més tard que la tristesa, el dol, amb el temps s'esvaïa i la fredor es va apoderar d'ella. La por, la sorpresa, l'alegria. Totes van acabar sucumbint a la fredor. La frustració es va salvar durant molts anys. Va requerir molt de treball per doblegar-la però finalment la vaig dominar.

Però tornem a les dates, les dates ho trenquen tot. Ara ja no desitjo mai que n'arribi una, la probabilitat que acabi arribant és tan alta que no em preocupa, ara el que desitjo amb totes les meves forces és que passi. Aquest desig desfà el gel i llavors la vida trontolla i afloren tota mena d'emocions incontrolables mentre el temps, lent i feixuc, avança amb un somriure burleta.

Freqüències

Freqüències

Cada vida té una freqüència, tothom ho sap. Quan dues o més vides entren en ressonància es generen grans transformacions. Quan es perd la sincronia o simplement no existeix, la rutina fa el seu fet. I si les freqüències són iguals però hi ha inversió de fase, el cataclisme és devastador i es genera el buit. La vida en si mateixa té la seva freqüència. És molt baixa perquè així les vides insignificants de la resta s'hi emmotllin en harmonia.

Ahir, durant unes hores, vaig dessincronitzar-me de la baixa freqüència de la vida. Vaig alliberar-me del cos i, allunyant-me uns pocs metres, el vaig observar: prim, de pell massa pàl·lida, amb els ulls enfonsats i els llavis d'un color grisós. Des de la distància, amb una freqüència estranya, mirava un cos sense vida.


Enemic

Tens l'enemic a casa, em diuen. Miro a banda i banda i no veig a ningú. Seré jo l'enemic?, em pregunto distret. De sobte em venen al cap unes imatges brutals. Les veig en primera persona. M'abalanço damunt seu en un atac sorpresa que deixa la víctima sense poder reaccionar. M'aturo uns segons que permeten a la víctima entrar en un estat de defensa. Parlo. Parla. Marxo sense haver efectuat el crim. Torno a la realitat i m'adono que sí que és un crim, hi veig temptativa. Soc un monstre, el reflex de la mort. Vull cridar de ràbia quan m'adono que m'estic mossegant molt fort la llengua que s'ha inflat i li sortirà un blau. Les ungles se m'han clavat als palmells de les mans i ara estan amarades de sang. Les miro durant una bona estona. Les mans de l'enemic.

Propòsit

Vull treballar per a una empresa maligna, vull investigar i desenvolupar eines que serveixin per a fer el mal, no preguntaré ni qüestionaré res, només vull que em deixin expressar la creativitat. Explicaré a la gent que la meva feina és avorrida, burocràtica, sense que ningú tingui ganes de saber-ne més. Vull ser membre actiu del final de la humanitat, vull accelerar-ne el procés inevitable, un fet que potser serà demà, la setmana que ve o, si no som prou efectius, d'aquí mil milions d'anys quan el sol faci la Terra inhabitable. La vida seguirà sense nosaltres en algun punt de l'univers.

Només tinc un dubte: quan tot acabi aquí a la Terra, haurem estat a temps de visitar nous mons fora del nostre sistema solar?

Línies

Pròleg

No demanaré perdó per escriure línies sense contingut. No demanaré perdó per fer perdre el temps a algun desafortunat que, per mala sort, llegeixi aquest text. Aquestes línies, depenent de la mida de la pantalla, perquè, deixem-ho clar, mai seran impreses, seran més llargues o més curtes. Si fullegem un llibre, una revista o un diari les línies són fixes. És així?

Línies

Vaig fer la prova deixant el llibre durant anys a l'estanteria. Vaig pensar que, amb el temps, la tecnologia dels llibres avançaria igual com ha fet amb les pantalles dels dispositius electrònics, creixent amb cert descontrol. Doncs no, el llibre tenia les mateixes línies, amb les mateixes pàgines ara esgrogueïdes i amb l'olor que li pertocava. L'olor de llibre vell que gairebé emborratxa al lector més clàssic i tradicional. Frustrat vaig comprar-me el mateix llibre en format electrònic per poder-li canviar la llargada de les línies. Vaig encarar el dispositiu amb el llibre físic i vaig cridar: ho veus ara? Ara sí que canvien les línies! I el llibre va fer un silenci tens amb la vaga esperança que, si callava, potser tindria la raó. Vaig seguir fent crits maleint el pas del temps i l'evolució tecnològica inexistent. Després de tanta escridassada el meu sentiment de culpa era gran i amb un intent de reconciliació vaig palpar les pàgines, vaig submergir-me entre les línies del paper rugós i vaig portar-ne l'olor a les meves pupil·les gustatives, transferint tota la saliva i assecant la llengua que es va tornar rugosa i esgrogueïda. El llibre va agafar un to rosat i va començar a desprendre una olor estranya que m'ofegava. Al seu voltant es va alçar un mur fet de marbre blanc mentre jo empal·lidia i sentia com se m'enduria el llom esquerre. Soc de tapa dura, vaig pensar mentre em venia un atac de riure que quedava imprès en línies sobre la meva pell. Em va agafar i em va deixar a l'estanteria per devorar línies i línies de llibres físics i electrònics que fins ara no li havien estat permeses sense pensar en detalls com la seva llargada.