Fantasmes

Tinc molts esborranys per publicar però no ho faig, alguna força sensata evita que surtin a la llum:

I

De vegades penso que sóc una peça d'un trencaclosques diferent del que m'ha tocat viure. La meva forma no encaixa, ni ara ni mai. Fa anys havia fet esforços terribles per a adoptar la forma correcta que em deixaven esgotat i buit. Ara segueixo el temps sense preocupar-me.


II

M'avorreix la rutina de l'espècie i suposo que com més gran sigui més m'avorrirà. Tinc una por estranya. [...] Quin patró em tocarà viure? Sóc esclau de la meva condició com tota la resta; els meus gens em tenen presoner. Potser algun dia m'allliberaré del cos i aniré a viatjar per l'univers descobrint noves maneres d'entendre la vida satisfent una fam de curiositat que no sé encara com saciar.


III

I si no som capaços de veure la realitat completa? [...] Fantasmes. Mons fantasmals de la nostra realitat fa que el nostre ho sigui de les altres. Partícules similars a les que formen tot el que vivim però amb una lleugera variació que fa que no interactuin amb les nostres, creant realitats separades i a l'hora interposades. Una explicació estranya, difícil de comprovar i per tant poc creïble de la matèria fosca


IV

Vaig somiar que volava, em desplaçava sense problemes per la ciutat des de les altures i saltava des dels terrats dels edificis arribant a terra frenant l'últim segon. No només volava, tenia alguna cosa més que em feia molt poderós. I jo, que no sóc un heroi, feia servir a consciència el meu poder per a fer el mal. Eliminava a qualsevol persona que em pogués fer ombra. Era terrible, era el meu somni i el controlava al meu gust. Veia com s'escapaven de mi allargant la seva agonia i quan els atrapava els agafava i m'enlairava cel amunt per deixar-los caure des d'una distància massa gran per sobreviure. En un acte de compassió a alguns els deia que molt probablement moririen abans de caure a terra d'un atac de cor, que no es preocupessin per convertir-se en pastetes.