Institut

Jo no en tenia ni idea de la vida. Et mirava de reüll i no entenia per què em feia tanta vergonya que em miressis. A mi, de fet, m'agradava quan les nostres mirades es creuaven però havia d'apartar el cap perquè no volia que t'adonessis que t'estava observant. La teva lletra rodona i perfecte em captivava i vaig intentar imitar-la durant molt de temps.

No recordo qui érem a la classe. Només et recordo a tu i els teus amics que, aleshores, durant les classes, també eren els meus. En tot l'any no vam fer res, no feia falta estudiar. Érem la secció hostil. Des del primer dia, pels vostres cognoms, per viure on vivíeu, tothom us va considerar conflictius i va esperar que causéssiu problemes. A mi ningú m'hi considerava de conflictiu. Tenia bons cognoms, bona família, no era possible que fos un mal estudiant. Us vau comportar com us va demanar l'institut. I vaig ajuntar-me amb vosaltres, perquè érem feliços, perquè no teníem complexes, perquè ens acceptàvem i ens ajudàvem. Potser l’únic moment que vam ser bons estudiants va ser quan tu i jo vam seure uns dies junts que vam estar callats. Jo no sabia què dir-te encara que, sense adonar-me'n, ho tenia ben clar.

L'any següent ja no vau seguir a l'institut i jo no vaig pensar més en vosaltres. No vaig pensar amb tu però de tant en tant desitjava amb totes les meves forces tornar-te a veure. Aleshores cap de nosaltres tenia telèfon mòbil, faltaven pocs mesos perquè tots en tinguéssim. Et vaig perdre per sempre.

Avui t'he vist, avui t'he reconegut. Estic segur que durant anys t'he vist i no he sigut capaç de veure que fossis tu. He oblidat el teu nom encara que, d'amagat, dins meu, l'estic cridant. Sé que podria deixar que sonés, com un sospir, i aleshores tornaria aquella felicitat senzilla que vam viure durant un any. No en tinc ni idea de la vida.