Avui mentre anava amb la bicicleta a tota velocitat entremig de la gent, m'agrada ser imprudent, ves, m'ha semblat veure a una persona amb qui fa uns anys vaig tenir una gran amistat. No he tingut temps per fixar-me si era ella ni molt menys per saludar-la.
Com la resta, la vaig deixar perdre fent el que algú podria arribar anomenar "ghosting" lleuger. Vaig desaparèixer del mapa. El cas és que el trencament final de la nostra amistat va venir donada per una maleïda postal que mai vaig arribar a enviar i en aquell moment va començar el meu silenci. Culpo a aquest fet i em culpo a mi perquè estic segur que si hagués enviat la postal ara la situació seria la mateixa.
Sé que hauria de demanar-li perdó. Però suposo que mai més, molt a pesar meu, recuperaré la seva amistat. De vegades hi penso i em dono cops de cap contra la paret, ara ho faré, però la resta del temps ni ho recordo, aquest és el meu mal.
Nota: Utilitzo la paraula "ghosting" perquè es va fer servir per primera vegada al 2014. Aquest va ser l'any que no vaig enviar la postal.
2 comentaris:
Bé podria entrar a valorar si haver enviat la postal hauria servit per alguna cosa, però això d'anar en bici a tota velocitat entre la gent m'ha matat...
De vegades m'emporto algun retret d'alguna senyora quan passo pel seu costat desfent tota la labor feta a la perruqueria amb el vent que creo. És una sensació de felicitat absoluta.
Jo sóc aquell que genera converses amb indignació creixent respecte al col·lectiu de ciclistes de ciutat als dinars familiars on es fan les afirmacions més contundents i amb veritats absolutes. Però per defensar-me davant tals acusacions, apel·laré al fet que mai he fet mal a ningú trobant-me jo sobre una bicicleta, només he generat ensurts sense gaire malícia, només la justa.
Publica un comentari a l'entrada