Clec

Jo era d'enamorar-me ràpid i un dia va deixar de ser així. De fet, vaig deixar d'enamorar-me del tot. Vaig pensar que havia perdut la capacitat i vaig sentir llàstima de la meva condició. Però com que no volia passar la resta de la meva vida lamentant-me vaig acceptar, malgrat tot, la situació. I així s'ha mantingut durant anys.

L'altre dia m'acabava de despertar i estava decidint si llevar-me o fer el mandra durant una estona quan vaig estirar-me i vaig sentir un "clec" dins del meu cos. Va ser estrany però no li vaig donar cap importància i vaig quedar-me entre els llençols uns minuts més, els justos per no arribar massa tard a treballar. Aquell dia va canviar tot.

Ara m'enamoro de la companya de feina del pis de dalt, de la noia que veig cada tarda entrar al gimnàs de la plaça, de la noia que veig en un concert, de l'amiga que veig sovint, de l'amiga que no veig mai però que avui gairebé atropello amb la bicicleta, de la noia de la piscina que ja m'he trobat dos dies aquesta setmana...

Jo no m'hi veig massa a la piscina, sense les ulleres graduades, i més a més és força fosc. Per aquesta raó la noia de la piscina em té intrigat. El dilluns gairebé m'ofego quan la vaig veure. I avui he hagut de parar diverses vegades perquè cada vegada que ens hem creuat m'he begut com a mínim dos litres d'aigua. Ostres, quin cos que té. Quasi que xoco contra ella quan estava parada posant-se bé les ulleres. I m'ha agradat la seva veu. Clar que només li he sentit dir "Passa, passa" quan he preguntat si la podia avançar.

Demà, demà potser m'enamoro de la noia de la farmàcia, o de la noia que passeja el gos, o de la noia que...