A mi no m'agrada ser el centre d'atenció. I molt menys ser el centre del món. Però hi ha aspectes a la vida que no es poden triar i s'han d'acceptar tal com són.
Quan vaig posar els peus al carrer, els núvols densos cobrien el cel i una fina cortina de pluja s'estenia davant meu. No vaig treure el paraigua i vaig sortir del recer de l'edifici. Esperava notar les gotes fredes a la cara, mullar-me les ulleres i veure un món ple d'imatges distorsionades. Res d'això va passar. La pluja es va apartar. Vaig pujar per un carrer solitari i alguns raigs de sol van sortejar els núvols per donar-me escalfor. Quan vaig arribar al passeig, vaig avançar entre la multitud que em mirava meravellada. No hi havia cares d'enveja ni d'odi; totes mostraven alegria i una gratitud estranya per la sort d'haver-me vist. —Tant de bo pogués apropar-me a una sola persona i mullar-me amb ella— vaig pensar. En canvi, vaig continuar fingint pressa. Tothom alçava el paraigua, resguardant-se d'una pluja que no parava, i s'abrigava del fred de febrer. No em vaig treure la jaqueta. M'agradava sentir l'escalfor d'una primavera que s'havia avançat un mes per a mi, durant unes hores. Perquè ser al centre del món, de vegades, té els seus beneficis.
5 comentaris:
A mi a vegades em passa una cosa semblant però amb el vent. Noto que bufa el vent contra mi, però al meu voltant no es mou ni una fulla, tinc un vent exclusiu per mi.
D'això se'n diu ser el Gran Pons ^^
La gent segur s'estava apartant per poder meravellar-se de l'aparició d'un peix amb peus i jaqueta... Jo també m'hauría apartat flipant, potser fins i tot hauría tret el mòbil per immortalitzar l'esdeveniment.
https://www.youtube.com/watch?v=2kxZn0yPaTc
Et recomano aquesta pel·lícula: https://www.filmaffinity.com/es/film809753.html
Publica un comentari a l'entrada