La nau

En una nau mig atrotinada d'una antiga fàbrica vaig deixar de ser jo per sempre. Era una festa com una altra, amb música frenètica i molt alcohol. Recordo que plovia, però potser el record d'aquella nit s'ha distorsionat per fer-la pitjor del que va ser. Aquell dia em vaig trencar. Feia mesos que el meu cos s'anava esquerdant i no vaig ser prou valent d'aturar el mal que em portaria a la ruïna. Vaig arribar a la nau, no recordo com, però allà, entre tota la gent, de cop i volta vaig sentir el pes extrem de la solitud. Tots ens coneixíem de sempre, però de sobte vaig sentir-me un estrany. I em vaig preguntar si de debò els coneixia. I em va semblar que no, que no veia més enllà de la seva forma física. I de mi, de mi tampoc en sabien res, ni jo sabia qui era ni per què havia acabat en aquella festa. Vaig sortir corrent d'aquella nau i sota la pluja vaig plorar desitjant transformar-me en un petit torrent per escolar-me cap al riu. L'endemà tot s'havia acabat i els meus somriures ja mai més van ser el que havien sigut.

Al cap dels anys vaig tornar a aquella nau, en una nova festa. Ja no estava mig atrotinada, ho estava del tot i semblava que d'un moment a l'altre es podia esfondrar. No hi vaig gosar entrar, no per l'estat deteriorat de l'edifici, sinó per tot el que em recordava. Vaig quedar-me al pati, al voltant d'una foguera xerrant i prenent cerveses. Tot i que m'ho vaig passar més o menys bé i que ja havia acceptat que entre la resta del món i jo hi havia un abisme, vaig escapar-me així que vaig poder i vaig dir-me a mi mateix que no hi tornaria a posar els peus.

Avui hi he tornat a entrar. Jo sabia on anava, però d'alguna manera no n'era conscient, em pensava que anava a una nau del costat. Quan he vist l'entrada gairebé giro cua i arrenco a córrer. Ara està del tot arreglada i rares vegades s'hi fa cap festa. S'ha transformat en un entorn de treball que m'ha semblat gairebé idíl·lic. He entrat a dins i sense voler de seguida he vist el lloc on el meu cervell va fer implosió. Ara hi ha un sofà de color granat. O de color marró. O un altre, no ho sé. La il·luminació o l'estat de pànic que m'havia envaït potser m'ha fet veure colors que no eren. M'he sobreposat a la situació i he pogut estar una hora ben bona allà dins, tot i que quan he sortit gairebé tremolava.

Ara, a casa, després d'una bona estona i ja més tranquil, em pregunto: hi tornaré a entrar? Dins de les meves pors, desitjo que així sigui. I tant de bo m'hi vulgui; per reconciliar-me amb aquell espai, per sentir que també pot ser meu i per poder sentir que el que faig val la pena. Reconec que la nau no em tornarà a ser qui era, com sempre he volgut, però potser m'ajudarà d'alguna manera.