Evito escriure per oblidar les idees que van i venen com estols d'ocells que volen al capvespre. Aquests dies m'he aprimat. Es pot ser més prim? Oi tant! Aquest petit canvi físic m'ha permès rendir millor damunt de la bicicleta, però jo no volia parlar d'això. Havia de ser un text prosaic, que parlés d'amor a la vida amb paraules tendres i envitricollades. Quan vaig a fer voltes dalt de la bicicleta, m'agrada sentir com el meu cos es cansa i protesta de dolor. És una lluita contra mi mateix, i sovint també el vent, és terrible, però ara no ve al cas. I, com que el text ha de ser bonic, a cada sortida em trobo alguna puput que amb la seva cresta i les seves ales llampants em deixen embadalit. I quan em veu, s'escapa espantada i jo la crido perquè torni, però això fa que fugi més de pressa. De vegades, quan vola, sembla que faci pampallugues. I després de veure-la, em quedo satisfet de la meva sortida amb bicicleta.
Estic content del text, és tan dolent que mostra l'èxit del meu propòsit. Però ara estic escrivint. Estic evitant evitar escriure? És realment el meu anti-pacifisme literari que m'aboca a caure en aquesta espiral de paraules? No! Jo soc pacífic! I surto al replà. La senyora que viu al meu davant acaba de pujar per les escales carregada de bosses de la compra. Em saluda amb un somriure tot i el cansament que porta. Senyora! Què fas comprant un dilluns? No veus que els dilluns només hi ha les sobres del cap de setmana? Li arrenco de les mans i llenço les bosses per l'ull de l'escala. Ella, astorada, em mira amb la boca oberta. A més a més, per què no agafaves l'ascensor? T'adones que així no t'hauries cansat? Ella balbuceja. Però contesta, digue'm alguna cosa! Crido a pocs centímetres de la seva cara. Sento la pudor de vella i em venen basques. Dutxi's! Ara li intento parlar de vostè perquè la noto vella, gairebé morta. L'empenyo escales avall. Vagi a buscar la seva compra sense agafar l'ascensor! Però no em fa cas i es queda a mig camí, amb les cames regirades, amb el cap tort de mala manera, amb una mirada fixa a l'infinit. Desagraïda!
On era? L'altre dia vaig fer una parada tècnica al peu de la carretera i dalt d'una roca, a un metre meu, es va aturar un ocell que no feia un pam de llargada. Ets un pardal molt gran, li vaig dir. I, enfadat, em va respondre: Soc un cotoliu! I va alçar el vol sense dir-me adeu ni donar-me temps per disculpar-me. En canvi, últimament, he vist alguns voltors que no dubten a saludar-me, cada vegada més a prop.
2 comentaris:
Envitricollades vol dir en vitriol amb la colla o què? És la primera cosa que em ve al cap, ho sento!
Espantaocells en bici, no m'imaginava que anava a llegir això, què fort...
Un peix pacífic sortint al replà de l'escala es converteix automàticament en atlantic o l'hem de disfressar una mica? Ui no, primer l'hem d'enviar a dutxar-se, no sigui el cas que vagi atacant les velles a l'escala, la falta d'aigua li fa papallones al sistema nervios central.
Envitricollada és una paraula que s'autodefineix. No cal ni que la busquis al diccionari. He buscat vitriol a l'omnipresent Google i he trobat coses d'alquimistes i un curtmetratge que reflexiona sobre la lletjor humana o algo així.
He de dir que els ocells són uns porucs, però també entenc que no deuen estar acostumats a veure un peix damunt d'una bicicleta i això els confon. De vegades, passo per un camí on hi ha un espantaocells que cada cop em deixa escagarrinat. El camí tomba per un mur de pedra i de sobte hi ha el maleït espantaocells amb un cap d'un maniquí pintat que sembla un boig que et miri fixament. Els ocells no sé si els espanta, als peixos, sí.
Les senyores grans que compren un dilluns no es mereixen cap mena de compassió. Han tingut tota una vida per aprendre quan no anar a comprar. En aquest cas no és un atac, és compassió.
Publica un comentari a l'entrada