dimecres, 26 d’octubre del 2022

Violències

Violència I

Ah, ves que no ens trobem en una baralla tu i jo. Tanta valentia que mostres al carrer i a la intimitat et doblegues com un cuc. Vine cap aquí, que t'ensenyaré què és una coça ben donada. No t'allunyis, no. No vols pas que arrenqui a córrer per atrapar-te, que serà pitjor, i ho saps. Així m'agrades, sense dignitat ni cap mostra d'amor propi. I no ploris que encara te'n donaré una altra. Va, aixeca't i comporta't com toca davant meu i dels altres.

 

Violència II

Abans d'entrar en la següent nota vull deixar clar que qualsevol realitat del meu voltant no ha influït en la seva realització. I sobretot que és un conte i prou.

Durant mesos vaig endinsar-me entre estudis de tota mena, vaig esgotar-me dia sí, dia també fent esport i vaig abraçar l'estoïcisme com a única manera de viure. Vaig creure'm que m'havia convertit en una persona nova. Aleshores, un dia que anava amb bicicleta, un maleït vell es va aturar davant meu i en un intent fallit per esquivar-lo el vaig atropellar i vaig caure de costat rebentant-me l'omòplat. Una noia amb patinet va córrer a socórrer-me. Em va ajudar a aixecar i em va preguntar com estava. Pensava que m'havia trencat el canell, el braç, el colze i l'ombro. Vam deixar el vell que somicava i em va dur a l'hospital que estava dues illes de cases més avall. Estava tan atordit que no vaig adonar-me que m'oblidava de la bicicleta. 

La noia del patinet es deia Mar i tenia una cabellera rossa, llarga i ondulada. Era soltera i havia decidit tenir una criatura. El dia de l'accident se li veia la panxa, però jo, que no soc gaire viu en aquests temes, no me'n vaig adonar fins que m'ho va explicar. A l'hospital em van obligar a fer repòs un mes i mig. Ella em va acollir a casa seva. Era un àtic a la vora del centre, gran, net, ben il·luminat i amb unes vistes del Mont que encara ara m'impressionen. No em va deixar fer res, ni cuinar, ni rentar, ni fer el llit, ni tan sols llegir, i jo em vaig deixar cuidar com un nen petit i l'únic que vaig fer va ser contemplar el pas del temps.

Vaig perdre la bicicleta. Hauria d'haver-la agafat en lloc d'anar a l'hospital. Després d'un mes i mig tancat en aquell pis era evident que no hi seria. El vell tampoc hi era, però quina importància tenia ell davant d'una bicicleta? Sí, era una bicicleta vella i en tinc d'altres a casa, però, al cap i a la fi, era la meva bicicleta. Mentre em recuperava m'ho temia. No li vaig voler dir res, però era culpa seva que s'hagués perdut. Jo no la podia anar a buscar i ella no hi va voler pensar. Més que enfadat estava dolgut i vaig creure necessari equilibrar la situació quan em van donar l'alta. La vaig tancar a casa seva, vaig endur-me el seu patinet i el vaig deixar més o menys al mateix lloc de l'accident. Quan el va anar a buscar ja no hi era i es va enfadar, i em va recriminar que m'havia ajudat sense demanar res a canvi, que era una mala persona i un desgraciat. I mentre em feia tota mena de crits em va donar cops i cops a l'esquena amb la voluntat de fer-me molt de mal. I me'n va fer, i tant que me'n va fer. El meu omòplat no s'havia curat del tot i es va tornar a fracturar. Aleshores vaig perdre la paciència i la vaig agafar amb una força que ni sabia que tenia i la vaig llançar a l'altra banda de l'habitació. Aquesta demostració de força em va acabar de destrossar l'espatlla. Ella va quedar mig estabornida i vaig aprofitar per portar-la a casa meva.

Vaig cuidar-la com ella m'havia cuidat. Jo no em vaig queixar mentre era el convalescent, però ella només plorava i m'insultava i em demanava que la portés a l'hospital. Em repetia una vegada i una altra que havia de néixer la criatura. Tenia tota la raó perquè aquella panxa cada dia era més gran. A mi l'omòplat em feia un mal terrible i no estava plorant tota l'estona.

El seu dolor va ser tan intens que vaig arribar a sentir-me aclaparat. No va ser suficient veure-la patir mentre la criatura naixia sense cap mena d'assistència. Em va demanar perdó i ajuda, però les jugades sentimentals ja me les conec bé jo, i vaig deixar que s'espavilés com pogués. Quan va néixer la criatura la vaig agafar amb una tovallola i va començar a plorar. Era un nen. Em va semblar veure un somriure d'ella mentre se'l mirava per última vegada. El vaig tancar a l'habitació del costat. Els seus plors, de mica en mica, més lent del que esperava, es van anar apagant. I els crits d'ella van ser tan esfereïdors que no em van deixar dormir durant moltes nits. Encara ara, quan hi penso, tinc esgarrifances. Va morir una setmana més tard que la criatura i em va semblar bonic enterrar els cossos junts al peu del Mont, ja que ella em va explicar diverses vegades que quan naixés la criatura hi anirien a fer excursions.


Fi.



Vaig a dormir, si s'ha de repassar el text, ja ho faré un altre dia. A més a més, cal donar algunes pinzellades de quines són les motivacions que van portar la noia del patinet a ajudar-me a mi i no al vell. O (també) eliminar el vell que no pinta gairebé res a la història.

9 comentaris:

NoName ha dit...

Acabo de trobar un error monumental a la Violència II:

després de nèixer el nen el paio no va anar al bosc a buscar el cos del cérvol mort 2-3 dies abans, cobert de formigues, arrosegar-lo cap a seva casa i endinsar-lo per la vagina dintre la panxa de la dona començant amb el cap i acabant amb les 4 pates, formigues incloses, perquè la paia aquella pugui gaudir de l'inflada final.

Sento dir que sense aquest toc de mestre tal història no val per a res...

NoName ha dit...

P.S.

Al bloc del Pons un pot aprendre com produir obres d'art i/o/per emocionar a la gent.

Peix ha dit...

És molt fort, quina ment més perversa que tens… no serà per culpa de les sèries rares que mires?

En tot cas, he de reconèixer que és la cirereta del pastís. Si repasso algun dia aquesta història i la faig més llarga, ho afegiré donant-te part de l'autoria, per descomptat, ja que si algú es queixa de ser una història massa grollera, te'n podré culpar :)

NoName ha dit...

És una ment de mestre!! Ja saps que podria fer perfectament d'artista, però de moment he decidit que la companyia dels números és més acollidora ^^

Les series les miro per culpa de la ment perversa, no confondre la causa amb els efectes! Cal dir també que la perversió oriental no sempre se sincronitza amb la perversió propia - per això hi ha vegades que la serie que miro pot arribar a un punt on les perversions xoquen i l'ona de xoc és tan gran que he de fer una pausa, deixar de mirar i donar-me temps per recuperar-me malgrat haver nascut amb una ment perversa. Les perversions que hi ha en aquest sistema solar són variades i no necessariament harmoniques, mai no diguis:

a. aquesta perversió l'aguantaré

b. d'aquesta perversió en gaudiré

c. d'aquella perversió no pecaré.

Òscar ha dit...

Una però bona història.
Tot i que aquests temes tant macàbres no em van gaire, m'ha tingut enganxat fins al final.
Merci per compartir-la.

Pons ha dit...

Què menges per parir aquestes històries? O es culpa de les voltes amb la bici que t'ha tocat massa l'aire? I llavors l'ahse amb el cérvol... no m'estranya que cada vegada els psicòlegs tinguin més feina.

NoName ha dit...

Amb perdò, jo només intentava ajudar-lo millorar el seu conte ensopit perquè el veig fent esforços i no li surt gens...

També cal dir que des de quan ha deixat de comentar als dimarts vintage el nivell dels articles d'aquest bloc ha baixat molt ^^

NoName ha dit...

Estem esperant tots el post de la disfressa de bacallà ^^


(vigila no mengis tonyina abans d'escriure'l)

NoName ha dit...

Recomano veure les estranyes històries de la dinastia Tang, tan sols començar la serie i ja trobes 4 morts! De fet, tan sols comences el primer episodi i als 5 minuts com a màxim ja tens la primera matança, en gaudiràs:

https://www.iq.com/album/strange-tales-of-tang-dynasty-2022-1i05m7vrtul?lang=en_us

Creative Commons License