dimarts, 9 d’agost del 2022

Una vida plena

M'he despertat, m'he aixecat per tancar la finestra i m'he tornat a estirar al llit. No m'he volgut tornar a adormir. Sabia que el somni ja s'havia esvaït, tot i això, tenia por de tornar allà dins. Quin somni més cruel. Ha sigut un viatge a una vida que hauria pogut tenir, plena i alegra que se'm va trencar ja fa molts anys. Avui m'he sentit trist. La cançó que sona diu, hauria d'estar bé, perquè em dius que estic bé, però no m'hi sento. I m'estiro i deixo que acabi i soni la següent. Diu que et necessito, que no hi ha res com tu, que hauries de saber que quan estiguis a la foscor, quan creguis que no queda res, quan ho vulguis cremar tot, jo estaré pel que faci falta. I el meu company de pis, el peix Albert III no està bé i potser aquesta setmana ja serà l'última. Érem feliços caminant per la muntanya, jo em deia que no era la meva vida, que allò ja s'havia acabat, però el somni m'obligava a continuar caminant i sent feliç. Arribàvem a una casa luxosa que era casa seva, era casa nostra. Tot allò que mai tindria ni tampoc necessitava. Aleshores ens banyàvem a la piscina que era immensa. I no estàvem sols, hi havia cada vegada més gent i totes les cares eren conegudes. Jo volia nedar una estona i de sobte la piscina ja no tenia aigua i s'havia convertit en una pista amb unes parets tan altes que arribaven fins al cel. A tot el voltant hi havia els seus amics i que també haurien sigut meus. I jo m'apartava per trobar la porta de sortida. I quan hi arribava li cantàvem el "Moltes felicitats" perquè devia ser el seu aniversari, però no tothom, sinó jo i tres més, que haurien de ser els meus amics i tinc por d'estimar-los. Li portàvem un regal embolicat que no sé què era perquè jo veia tantes cares conegudes i em sentia tan aclaparat que havia de marxar i m'he despertat, per sort. Tenia fred i potser estic malalt com l'Albert III que fa voltes estranyes a la peixera. Crec que fa dies que estic fent voltes estranyes jo també. Potser fer una simple orxata al capvespre em distrauria d'aquest dia estrany.

Els dies poden ser bons en tota la seva gamma, també poden ser dolents o poden passar desapercebuts. La majoria tenen de tot, que per això tenen tantes hores, que sovint són poques i de vegades són massa. He pedalat per la ciutat impregnant-me d'energia i alegria. M'ha rebut amb un somriure passant-se la mà pels cabells i jo m'hauria deixat caure com si m'hagués fos. Malgrat que només per això hauria sigut el millor dia de tots, com tots els altres dies de cada dia, la tristesa m'ha acompanyat i ha intentat penetrar dins meu amb una insistència massa agosarada. Sé que et trobaré a faltar, peix Albert III, quan ja no hi siguis, has estat amb mi més mesos dels que hauria pogut pensar. Sé que hauria pogut tenir una vida plena i alegra, molt diferent de la que tinc ara, però aquella vida me la puc imaginar i la d'ara, encara que l'estic vivint, no sé a on em porta i aquesta incertesa farcida de curiositat m'omple més que qualsevol altra cosa, o això em dic.

3 comentaris:

NoName ha dit...

"Quan ho vulguis cremar tot, jo estaré pel que faci falta" m'imagino que la deu cantar una noia amb cabells disponibles a la cremada, sino és que no entenc per què vas escoltant això. I la piscina m'imagino que et deu fer molta falta, pobre peix que has fet cames per poder anar en bici i tal... Ara bé, si la piscina es transforma en pista de gel tampoc no et queixis, és una oportunitat que ben poca gent en té!!!

Respecte a la vida que no tens, el dubte que ha de sorgir és:

suposant que la reencarnació existís, què n'esperaries de la propera?


Doncs això, que tinguis un pedaleig de la hòstia i vigila amb el Peix ^^

NoName ha dit...

Recorda: un ha d'obrir els ulls!

NoName ha dit...

Què estàs fent? On és el teu comentari al CT 3602?

Creative Commons License