dilluns, 25 de juliol del 2022

Aprensió

Ara, mentre sopava mirant mig encantat el vaivé del ventilador que esmorteeix la sufocant calor d'aquests dies, he estat reflexionant sense ser-ne del tot conscient en una aprensió que tinc i que a mesura que van passant els anys no ha parat de créixer. Que fàcil que hauria pogut ser si hagués escrit, he pensat el fàstic que em fa —El què?—, no deixo de preguntar-me. —Puc escriure d'una sola manera i deixar de donar voltes? Sí, però la vida del peix no va més enllà tampoc—. I com que soc un peix que no té res a veure amb els humans, crec que em comprendreu quan expliqui de què estic parlant. La meva aprensió és al cos humà. La majoria de cossos són poc harmoniosos, desproporcionats, amb defectes de tota mena, amb plecs on no hi hauria d'haver plecs i arrugues d'una pell sense tensió, i taques i suor i pels que només aporten lletjor. Podria seguir amb la llista. 

A primera hora de la tarda, al meu davant, sense cap mena preocupació i amb una autoestima insultant, s'ha plantat un ésser humà de formes grotesques. Tenia un cap estret i alt, com un oval llarg, un cos boterut i ample, uns braços secs i unes cames fines i delicades. Les seves mans semblaven urpes d'alguna bèstia maligna i els seus peus, prims i llargs es feien veure amb el seu pas vacil·lant. M'he acotat per saludar-lo amb un somriure i l'he ajudat a seure en una butaca de pell. Ha fet un sospir i he pensat, serà l'últim, però no ha sigut així i m'ha mirat amb els seus ulls esgrogueïts. M'ha demanat un got d'aigua. Ben freda. M'he assegut a la vora i entre petits glops m'ha explicat històries de la seva vida i com els seus records li alegren aquests dies llargs i feixucs d'estiu. M'ha dit que no recorda la calor de quan era més jove, ni de quan tenia la força per aixecar les feixes on van plantar els ametllers que li van permetre viure durant anys. —No era fàcil baixar els sacs plens d'ametlles fins al camí, i sort que era de baixada—. —A mi m'agraden les ametlles, gairebé en menjo cada dia—, li he dit en un moment que ha callat apropant-me el got perquè li reomplís. I amb el got ple ha continuat parlant mentre de mica en mica ha anat divagant entre els seus pensaments i els dels seus somnis. S'ha adormit tranquil, aquell cos estrany. He obert la finestra perquè entrés l'aire fresc i net del vespre, l'he deixat reposant i he aprofitat per anar a sopar. Des de la cuina vaig sentint el seu respirar serè i profund, sense complexos.


Nota: No tinc ni idea què acabo d'escriure.

3 comentaris:

NoName ha dit...

M'imagino que no te'l vols transformar en una barbacoa...

Peix ha dit...

Això mai! Soc un peix que menja sa.

NoName ha dit...

Entenc que no et barrufa gaire :-D

Creative Commons License