La caiguda

Són les sis de la tarda, el sol cau i el caos s'ha desfermat. S'ha aturat en sec i ha començat un viatge directe al centre de la galàxia, en una caiguda cap a Sagitari A. I amb ell, tots els seus planetes, els satèl·lits, els asteroides i els cometes. Des de la Terra no hem notat la frenada i és on els físics i grans entesos en la matèria es mostren confosos perquè s'ha saltat tota la teoria que fins ara es creia que era la correcta. A peu de carrer, si no s'hagués anunciat el canvi de direcció del sol, ningú, amb excepció dels astrònoms aficionats més atents, hauria notat res i el dia-a-dia hauria seguit com si res. Potser, en les futures generacions, una lleugera deformació de constel·lacions hauria despertat alguna sospita. Càlculs preliminars suposen que el sol i tot el sistema solar podria arribar al centre de la galàxia d'aquí a uns mil milions d'anys i que les possibilitats de col·lidir amb algun altre sistema estel·lar durant tot aquest temps són escasses, d'una entre cent mil milions.

La majoria de la gent ha sortit al carrer en massa a celebrar la fi del món, sense tenir en compte que no viuran tants anys per veure-ho. La reacció no ha sigut, en general, ni d'aflicció ni de tristesa, més aviat el contrari. Hi ha una alegria estranya a l'ambient, com si gràcies a aquest canvi de direcció, la societat també pot canviar. Dins d'aquesta alegria n'ha sortit una ràbia que semblava apagada, com si la por a perdre hagués deixat d'existir. La majoria d'establiments de les grans marques han estat saquejats i els edificis de les corporacions cremen sense control. Part de la policia s'ha sumat aquesta protesta, la resta no dona l'abast i, per primera vegada en força temps, és qui rep les patacades. En algunes ciutats s'han tancat els accessos i s'han aixecat controls per no deixar escapar als seus dirigents. L'enrenou a la majoria de ciutats del món és descomunal, però entre tota aquesta violència sonen concerts improvisats a les cantonades, s'han habilitat parcs per organitzar activitats infantils o balls i bingos per a la gent gran i hi ha partits amistosos de futbol, de bàsquet i, en definitiva, de tota mena d'esports. Les úniques cares llargues que es veuen són les dels que miren els seus gratacels cremar, o els que ara són desnonats de les seves mansions a les zones fins ara més selectes.

Des dels mitjans de comunicació, els que encara emeten, hi ha dos posicionaments per encarar la situació. Alguns periodistes que fins ara tenien un segon sou per tal de no fer mai cap crítica lamenten que s'hagi informat del canvi de rumb del sol i apel·len a la calma, demanant serietat i mesura. Alguns es dediquen tan sols a informar com poden de la situació al carrer i de les novetats que els arriba dels científics. No hi ha un tercer posicionament, el que s'alegra d'aquest gran trasbals, ja que així que s'ha conegut la notícia, ha deixat la feina per anar-ho a celebrar.

Aquí on visc jo, el primer que hem fet ha sigut anar a l'ajuntament. Hem rebentat les portes, hem tret les figures de la Festa Major i hem cremat l'edifici. Lamentablement l'alcalde ha quedat tancat al saló de plens, ja que no se sap com les portes d'accés s'han travat amb taules i cadires. Ha sortit al balcó i per primera vegada ha fet un discurs clar i sincer. Les seves paraules, més o menys, han sigut: "Ah, socors, ajudeu-me, m'estic cremant". Des de la plaça, entre el so de les gralles i els tabals, hem aplaudit el discurs amb un vigor que feia anys que no se sentia. Aleshores l'hem animat a saltar el qual ha fet amb un patetisme que ha provocat la rialla de la majoria. Hem recollit el seu cos i l'hem portat amb una cercavila a la fossa del cementiri on l'hem abocat amb crits de joia i de felicitat.

 

Aportació a Relats conjunts.