El carrer

Tombes carrer avall mirant les llambordes humides tot vigilant no relliscar mentre intentes recordar d'on vens i quanta estona fa que camines. L'últim record que tens és de l'entrada del carrer i que quan l'has mirat sabies que hi havies de baixar. D'això només fa dos segons. Què passava abans? T'has trobat caminant de sobte. No, no pot ser, tens les cames cansades i els peus et fan mal per trepitjar massa temps un terra irregular. És evident que no ets a la teva ciutat, no reconeixes les llambordes ni el carrer, estret i envoltat d'edificis gastats i foscos. Un sol fanal situat a la meitat del carrer, clavat en un edifici cobert de cables que amaguen els pòrtics gastats que poques vegades s'han obert, amb prou feines il·lumina el seu voltant. El mires mentre t'hi acostes. Fa un vaivé, amunt i avall, amunt i avall, et distreu el seu moviment a cada pas. Més amunt, una línia blau fosc i desigual marcada per la poca uniformitat dels edificis. Hi busques la lluna. És lluna nova, però no ho saps i penses que la lluna queda amagada fora de la ciutat. També penses que aviat, quan es faci una mica més fosc, ja podràs veure les estrelles. T'entrebanques amb una llamborda que sobresurt massa i gairebé caus a terra, però et recolzes a una reixa de l'entrada d'una casa. Trenques de sobte el silenci del carrer amb el xerric de la reixa i despertes algun petit animal, segurament una rata, darrere teu i sents com s'escapa amunt, però no el veus, estàs més pendent de no caure. La fiblada a la mà dreta et puja fins a l'espatlla, mous el palmell buscant un angle on el fanal l'il·lumini per veure si t'has fet un tall. T'ha quedat negre de la brutícia de la reixa. Amb compte el fregues al pantaló i tornes a buscar algun tall o alguna rascada. No és res, et dius, només la punxada inicial. I segueixes caminant sentint com el cor bombeja la teva mà bruta. No tornes a mirar el cel, mires on trepitges vigilant no entrebancar-te de nou. Poques passes més endavant, d'una petita obertura prop de terra surt un aire humit i fètid que es queda impregnat a les fosses nasals. L'olor et descol·loca i et mareja. Avances com pots per allunyar-te i respirar un aire més net. Notes les queixes dels peus que demanen descans, la coïssor de la mà augmenta i el teu cap et balla i cada vegada se't fa més difícil trobar estabilitat en un carrer que gira com una baldufa. Seus en un portal entre deixalles podrides. Reposes el cap a la porta metàl·lica mig rovellada. L'olor fètida es confon amb la dels pixats. I el fred de mica en mica s'apodera del teu cos, pel terra humit, per un corrent d'aire que no saps d'on ve. No tens esma d'aixecar-te i t'arrauleixes en una posició estranya. Vas oblidant que estàs en un carrer perdut d'una ciutat desconeguda, el cansament et domina i ja no distingeixes si estàs despert o somies. De cop i volta et mig desvetlles i notes la incomoditat de la teva posició. I el terra de llambordes, fred i humit, et sembla còmode i les olors i la brutícia no tenen importància. Només vols dormir. I t'estires i els ulls se't tanquen. Al cel ja es veuen les estrelles i el fanal fa quatre pampallugues abans d'apagar-se.