dijous, 28 de gener de 2021

Fer el cafè

L'altre dia em trobava al sofà de casa llegint una novel·la russa, perquè soc un peix lletrat i no llegeixo qualsevol cosa, quan entre capítol i capítol vaig despistar-me un moment. De cop i volta em vaig trobar al bar on anava a fer el cafè cada matí quan anava a la universitat. Un bar petit i rònec que per entrar calia baixar quatre esgraons tot acotant el cap per no topar amb el sostre. No era agradable, però tampoc hi havia cap altra alternativa a aquelles hores. Obrien a dos quarts de set i, si l'autobús no s'endarreria, hi entrava al cap de cinc minuts. Era un client habitual i tenia el meu lloc reservat. Entrava, agafava el diari, seia al costat de la porta mirant cap a la universitat i em portaven el tallat, tot de manera mecànica. El primer cop que hi vaig entrar, mig esporuguit, feia una setmana que havia començat la universitat. Després d'un inici de curs arribant cada matí tard per culpa de les retencions, havia pres la decisió d'agafar el primer autobús del dia, però no esperava trobar-me l'edifici de la universitat tancat. Vaig veure la llum que sortia d'aquell bar i vaig donar una volta per trobar qualsevol altre bar on poder prendre un cafè, però tots estaven tancats. Fastiguejat, vaig entrar i vaig seure a la taula del costat de la porta mirant cap a la universitat, inquiet, esperant que obrissin les portes. L'endemà ja hi vaig anar directament sense dubtar, seient a la taula de la porta mirant cap a la universitat. I així vaig apoderar-me del lloc amb les meves vistes.

Havia de girar pàgina, però no ho vaig fer. El meu cap m'havia transportat al bar rònec. Assegut a la meva taula mirava la porta de vidre, els esgraons que duien al carrer, la vorera deserta, el tronc del plataner amb els seus tons marrons i beix, la calçada amb cotxes passar a tota velocitat, la vorera de l'altra banda del carrer i la malla de ferro de la gran portalada de l'edifici de la universitat. No tenia cap tallat sobre la taula. Una taula quadrada de color gris clar amb una vora gris fosc. La taula, amb una columna que feia de peu amb una ramificació al final on sortien les quatre potes, ballava i jo tenia un peu sobre una pota i l'anava trepitjant per moure la taula. I mentre em distreia mirant al carrer i fent ballar la taula van aparèixer dues sabates dalt de les escales tapant tota la vista. Unes òxford de puntera recta decorades amb un floró i de dos colors, marró clar i blanc. Noves, impol·lutes, d'una elegància poc usual.

Qui, amb aquelles sabates, entraria en un bar com aquell? No eren unes sabates qualssevol ni una imitació barata que algun convidat agosarat es posaria en un casament, eren unes sabates fetes a mida d'una qualitat sorprenent. El bar no se les mereixia i les vaig canviar. Vaig posar-li unes botes de muntanya gastades, però quan vaig mirar els pantalons, de pinça i d'un color blau pàl·lid que s'estaven arrugant per culpa de les botes, li vaig posar unes xancletes negres de piscina i els seus mitjons de color blanc i fins es van embrutar de seguida degut a la pol·lució de la ciutat. Les xancletes eren ridícules i vaig posar-li uns mocassins de color marró fosc. Actualment poca gent porta mocassins i em va saber greu per ell. Per riure uns segons li vaig posar unes sabates de taló altíssimes. Tenien tot de betes daurades i brillants. Per sorpresa meva no vaig notar cap desequilibri. Una mica decebut vaig calçar-lo amb unes sabates esportives Adidas clàssiques de color blanc mentre pensava què podia dur. I vaig deixar que les Adidas comencessin a créixer d'una manera desmesurada i agafessin tota mena de colors. Vermells, blaus, verds, fúcsies grisos, grocs, liles, turqueses, les sabates gegants canviaven de color sense parar i gairebé em marejo. Sort que vaig parar a temps, el vaig deixar descalç i just després va començar a moure els dits dels peus amb certa impaciència. Li vaig tornar les seves òxford una mica a contracor, tot i que mai me les hauria posat, i sense saber com havien arribat a les meves mans. I altre cop amb les mateixes sabates que duia quan havia arribat, va marxar sense haver entrat al bar. Jo vaig passar pàgina i vaig continuar llegint la novel·la russa.

11 comentaris:

NoName ha dit...

I ningú va morir? Per culpa de dur unes sabates que no tocaven aquell dia, per exemple?

Anònim ha dit...

Avui no pots fallar a la secta! Vivim un moment històric ^^

Peix ha dit...

He començat l'any amb un esperit pacífic que no acabo d'entendre. No pot ser bo.

Sí! Ja ho he vist, llegit fins al final i comentat, setze oi?

NoName ha dit...

16, és clar.

artur ha dit...

Al cafè d'aquest bar, li deuen posar alguna cosa més que cafè i aigua...! :D
Salut !

NoName ha dit...

Parles del whiskey i la nata, Artur? Si n'afegeixen només ho fan per millorar-lo!

artur ha dit...

en pot ser una bona opció ! :D

Peix ha dit...

En defensa meva, he de dir que era l'únic que al cafè només hi posava llet i sucre. La resta de clients d'aquell bar, fos l'hora que fos, el cafè era el condiment a la copa de brandi barat que bevien.

NoName ha dit...

Dimarts vintage!!!

https://www.youtube.com/watch?v=iScxnoa11pw

Eladi Martínez ha dit...

Oníric i brillant! Enhorabona!

Peix ha dit...

Moltes gràcies, Eladi!