diumenge, 7 de febrer de 2021

La llibertat

Recordo la primera setmana, feia poc que m'havia comprat un rellotge que em mesurava l'activitat diària. Era un rellotge analògic, d'un disseny sobri i elegant. No em podia moure de casa, no podia sortir al carrer, ni molt menys anar a la piscina. Ens ho havien deixat ben clar, no podeu sortir de casa o, si sortiu, que sigui per anar a comprar i poca cosa més. D'això aviat farà cinc anys. Era només una setmana. Després tornava la llibertat. Vaig contar les hores, cent seixanta-vuit. Dins de casa, un, dos, tres, quatre i cinc, un, dos, tres, quatre i cinc. Eren les passes que feia de banda i banda del menjador. Cinc passes amunt, cinc passes avall. Fins a cinc mil. Em marejava. Em quedava quiet i anava fent salts, com si caminés. No era jo que volgués fer les passes, era el rellotge que m'ho manava.

Al cap d'uns mesos, una nova setmana. No vaig fer els cinc mil passos diaris, se'm feia impossible tornar a repetir les voltes i a fer salts cada dia. Aclaparat pel pes del rellotge, me'l vaig treure i el vaig amagar en un calaix, on encara hi és. En canvi, en un clar símptoma d'avorriment, vaig depilar-me amb unes pinces, pèl a pèl, tot el pit i la panxa. Per primera vegada en molts anys vaig veure com era el meu cos sense pèl.

Uns mesos més tard, em tocava una nova setmana. Dies abans ja em sentia malalt només en pensar-hi. Havia de fer alguna cosa i vaig comprar-me un rodet senzill per a la bicicleta. La bicicleta que tenia aleshores era de ciutat plegable que, en una setmana similar, anant de la feina a casa, se'm va partir per la meitat. El rodet va ser tot un èxit. Em posava música i a pedalar. Feia exercici i passava el temps, les cent seixanta-vuit hores. Pedalar em feia sentir bé i em proporcionava energia per fer altres activitats, com ara llegir, estudiar, escriure…

Quan s'acostava la setmana de clausura, em preparava un horari i em feia un pla d'entrenament. L'ambició de fer alguna cosa era més gran que la meva capacitat i la setmana em passava volant, sense possibilitats d'acabar tot el que m'havia proposat. I després venien les setmanes normals, la rutina. Em deia a mi mateix, la següent setmana acabaràs el que volies fer. I no era així perquè pedalava, llegia, estudiava, escrivia, tot en un horari fixat, sense deixar marge per a la improvisació. Si s'acabava el temps de lectura, encara que la història es trobés en un moment culminant, em posava a escriure. I com que escriure requereix concentració, no acabava escrivint res perquè estava més pendent de l'horari que del que feia. I quan tocava estudiar, sempre començava algun tema nou perquè no recordava què havia mirat l'última vegada.

Vaig aprendre a viure aquestes setmanes sabent que el temps s'escola desaprofitant-lo quan s'està pendent d'ell. De mica en mica vaig anar millorant la gestió d'aquestes setmanes que, per desgràcia, cada vegada són més sovint. Les temo i les avorreixo, però he après a conviure amb elles. Ja no em faig horaris ni plans d'entrenament, ni m'arrenco un a un els pèls del meu pit ni em proposo grans projectes. Deixo que arribin, que em clausurin i que marxin, sempre acaben marxant, perquè és aquest final el que em provocava tant de neguit en un principi. Aquesta impaciència, aquesta angoixa al temps, en voler arribar al final tement que no arribés mai. Per sort el temps és impecable i tal com arriben les setmanes, aquestes se'n van.

Que què he fet aquesta setmana? No he tocat la bicicleta, ara de carretera, ni el rodet, ara d'alta gamma. Tampoc he estudiat ni he seguit amb cap dels projectes que tinc començats. He llegit estirat al llit o al sofà. Una novel·la, un assaig de filosofia i també un tractat de filosofia, jo que l'odio amb totes les meves forces. He fet apunts de la lectura i he notat com aquestes em canvien la meva manera de ser, pel que diuen i encara més important, per com ho diuen.

I la llibertat on queda? He trobat una llibertat estranya i, segons com es vegi, poc desitjable i d'un criteri més que dubtós. L'he trobat en una setmana on els meus moviments eren restringits, en un confinament que fa anys que visc i que formen part de la meva vida. La llibertat, la meva llibertat, es troba en la tria de la lectura. Tot el que ve després és fruit d'ella. Ara, si un dia vull ser i pensar d'una manera, llegiré una lectura, si vull ser i pensar d'una altra, en llegiré una altra.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Mare de deu de les flipades! Un peix amb pels, on se n'ha vist...

NoName ha dit...

No has entes res de la música, això és obvi! I mira que és una cançó bastant pop i/o fins i tot bastant africana, i malgrat tot et costa... Quin tancament, quina bici, quins llibres, quins horaris, quins plans? En parla aquella música de tot això?!?! Oi que no? Llavors on és el funeral, els pares de la noia mig-desmaiats i plorant, l'home dolgut que la jove innocent amb llavis encantadors que l'embriagaven de cop és poc més que una pila de carn per als cucs, em maníac amb ulls brillants observant la processó des de les sombres mentre un somriure salvatge se li dibuixa de tant en tant a la cara, els amics flipats, els del servei funeraris comptant amb plaer els diners, el gat tancat a casa miolant amb desesperació...

És que vas molt per fora de la teva línia, és increible, no crec que hi hagi qui entengui què passa! Has de mirar la serie que t'he recomanat JA. Però JA!! No esperis ni un minut més! Amb 2 capítols al dia, que vindrien a ser com a molt hora i mitja, la termines en 25 dies. Posa't les piles ^^

Peix ha dit...

Anònim, soc un peix pelut, una espècie d'allò més normal.

NoName, és molt fort, però avui hi ha hagut una desgràcia. La desgràcia de totes les desgràcies. Estic trist. Ara bé, he rigut molt amb el comentari.

Respecte a la sèrie. He vist els cinc primers minuts i tinc una pregunta: quina mania tenen en volar lligats de cables aquesta gent? Ara estic mirant Fargo, la primera temporada.

NoName ha dit...

Has de reconèixer que el comentari va pel bon camí mentre tu vas pel fals.

Volar lligats de cables mola, has de mirar més series asiatiques per començar a apreciar-ho com cal. No et quedis amb els primer 5 minuts, avança i et sorprendrà[s]! Mira que has caigut tan baix al clavegueram que se't dona una senzilla història musical mastegada i encara et sembla que no sents res. Només amb els 18 segons del funeral ja tindries mil i una opcions per posar-lo en paraules, què parlar de la resta!