Ànima buida

Sona el despertador. És un xiulet agut i desagradable però soc capaç de deixar-lo sonar durant una bona estona. No vull despertar-me. Faig un esforç per moure'm i parar aquest so tan molest. Tinc son. Massa son. No és normal, segur que no he descansat gens. Em fa mal el cap i sento un buit estrany a la panxa, el mateix buit que sentia les matinades d'una nit de festa esbojarrada. M'adormo sense voler i la segona alarma, amb el mateix xiulet, em torna a despertar. Sense adonar-me'n ja estic dret. Però no sé què he de fer. Sento fred per tot el cos. Em pregunto si ja arribat l'hivern. M'acosto a la finestra i l'obro per ventilar l'habitació i aixeco lleugerament la persiana, deixant només que entri llum pels petits forats. A cada petit moviment el cervell rebota dins del meu cap. De manera mecànica obro les persianes de la resta de la casa. Però no les obro fins dalt com faig sempre, sinó que només les aixeco un pam. M'imagino que a fora hi ha boira i fred i no tinc ganes de veure-la. Esmorzo a desgana, com un autòmat i m'assec a deixar passar el dia. Un dia trist i ennuvolat. Em tapo les cames amb una manta per entrar una mica en calor. Miro la paret i tot el que penso ho oblido en un instant. I dino també sense gana. Un menjar sense gust i trist com el dia.

I així voldria estar fins l'hora de posar-me al llit, però m'havia promès a mi mateix que, després de molts dies sense poder-hi anar, avui sortiria a passejar pel bosc. No vull i em pregunto quin sentit té voler passar més fred, a sentir la humitat de la boira, a veure un paisatge gris sense matisos. Tinc les parets, tinc una manta, no vull moure'm. Però el cos traeix el cervell que no és capaç de pensar dues frases seguides sense oblidar l'anterior i em trobo a la porta, preparat per sortir al carrer. I obro la porta.

L'aire càlid del carrer se'm fa estrany i inesperat. Al cel no hi ha cap núvol. No fa fred. I tampoc fa calor. Potser vaig massa abrigat, em dic a mi mateix, però començo a caminar carrer avall. Encara tinc les mans i el nas fred d'estar a dins de casa, però de mica en mica em va passant. M'allunyo de la ciutat i saludo a altra gent que passeja, a alguns que corren, a altres que van amb bicicleta. El sol em banya i deixo que m'enlluerni. Mentre he anat saludant a la gent m'ha anat apareixent un somriure a la cara que en pocs dies havia oblidat. I m'endinso al bosc i em deixo emportar pels seus sons i les seves olors. De cop i volta m'adono que estic cantant melodies alegres i senzilles, de cançons infantils que ensenyava fa anys. I amb les mans ressegueixo les escorces dels arbres i les roques i frego amb suavitat les fulles i els arbusts que voregen el camí.