diumenge, 3 de febrer de 2019

Normalitat

Vaig estar a punt d'escriure: Escoltar la teva llista de música. Gairebé ningú ho hauria entès i potser aleshores hauries anat corrents a eliminar-la. Potser ara, si per mala sort llegeixes aquest bloc de notes, aniràs corrents a eliminar-la.

Sovint penso que el meu temps es va aturar en una data de fa forces anys. Cada dia és el mateix amb subtils diferències per evitar que pugui adonar-me de la situació on em trobo. Faig esforços per passar de dia, però allà estic, sense que res realment canviï. És quan hi penso que tinc temptacions de voler ser més extravertit però jo no sóc així, tot el contrari. I si marxés del meu món particular perdria bona part del que per mi val la pena viure.

Podria esborrar el primer paràgraf. De fet seria la idea correcte. Prefereixo equivocar-me.

I amb contraposició a tot plegat, aquest matí he fet una baixada amb bicicleta que m'ha donat tanta adrenalina que feia que no pogués parar de cridar. Suposo que de tant en tant puc treure part del meu interior. Després de la baixada, d'una temeritat innecessària per a la meva salut física i necessària per a la mental, he tingut un somriure a la cara que ha durat fins que he arribat a casa i he posat els peus a terra.

Tinc per norma callar. Avui, tres de febrer de dos mil dinou, la trenco. Esborro i escric les mateixes paraules una vegada i una altra. Tinc por. No vull que em llegeixis. Desitjo que ho facis. Voldria ser invisible. Desitjaria deixar de ser invisible. No vull fer mal. Desitjo no fer mal. De vegades necessito temps per tornar a la normalitat.