Vi blanc

Aquests dies són estranys. Estic disposat a perdre-ho tot cosa que vol dir que ja no tinc res a perdre.


Vi blanc

M'assec al sofà amb una copa de vi blanc. És bo? És dolent? Quin és el preu que estava disposat a pagar per considerar-lo d'una qualitat acceptable? Deu euros? Vint? Cent? No importa ara mateix. El gust m'agrada. És sec, no puc fer-ne una descripció acurada del seu gust, no sóc cap expert en vins. L'he tingut gairebé tota la setmana. No en volia beure ni un glop. Una copa em tornarà alcohòlic? La copa, el formatge i el pernil del sopar; no està pas malament per ser dijous. M'he preguntat si celebrava res. Si hagués tingut una ampolla de cava l'hauria obert per sentir el soroll del tap quan s'allibera, de la seva espuma com es desfà dins la copa. Demà aniré a treballar igual, caminaré pels carrers com qui no vol la cosa i aniré comprar fruita i verdures.

Un dia vull compartir amb tu una copa de vi blanc. No vull tampoc que caiguem en l'alcoholisme, de fet, seria per a mi l'última copa ja que no en necessitaria mai cap més. Vull alçar-te per la cintura i mirar-te fins que em cremin les pupil·les. Vull agafar-te de la mà i voltar pel món, és igual a on. Vull veure el teu somriure, vull seure al teu costat un dia de tempesta i escoltar els trons i la pluja sabent que amb tu a la vora no cal que temi res. Però tu tot això ja ho saps.


La platja, segona part

Vaig deixar-me caure de genolls i vaig demanar perdre la por. Dies més tard m'adonava que ella continuava dins meu. No em vaig sentir traït, era evident, era absurd fer una petició així. Les roques eren negres i escarpades. Aguantaven l'embat de les onades amb una força descomunal. Com devien ser quan no eren de pedra? De lluny vaig veure com havien intentat escapar. De què? De qui? No ho sabré mai. A l'altra punta de la platja una altra roca les cridava. El sol quan es va alçar les va tornar a totes de pedra. Eren trols diuen alguns. Què puc saber jo? La por seguia dins meu i veia que tot el voltant s'ennuvolava i quan creia que ningú em mirava vaig sentir uns ulls damunt meu. No eren dos, eren molts més que m'observaven. Vaig entendre que havia córrer dalt de la muntanya abans que sortís el sol. No volia tornar-me de pedra però sabia que una part de mi ho faria. Jo era la por.