Si jo fos vent passaria arran teu, fregant la teva galta,
pujaria a la capçada dels arbres
i et regalaria les seves flors,
arrissaria el mar prop de la costa
i ompliria de sal la teva pell,
volaria cel enllà
per dur-te les olors fresques d'un matí de primavera.
Si jo fos vent et preguntaria: vols venir amb mi?
4 comentaris:
Però no ets vent, oi...? Què faràs?
Resposta 1:
No, no ho sóc.
Aleshores el vent real s'alçarà imponent
i colpejarà la meva cara,
arrancarà els arbres de soca arrel,
aixecarà onades que inundaran la terra
i portarà el fred gelat de les muntanyes,
Jo em deixaré endur més enllà de l'horitzó.
Resposta 2:
Aquesta és la bona. Massa bona per deixar-la escrita i l'he dit en veu alta.
Despentinar-me, això es el què fa el vent.
Tens dues opcions. O bé et talles els cabells perquè no aixequin més d'un dit, o bé et poses molta gomina. Aquesta última sempre és més aconsellable. Un pot mínim. Espuma no si us plau.
Publica un comentari a l'entrada