Herois

De vegades em revelo i em convenço que jo no necessito ningú amb qui emmirallar-me. De vegades penso que admirar a algú pel que fa i aconsegueix és un signe de debilitat. De vegades la meva vida perd el seu propòsit real i vago sense rumb fent-me invisible fins i tot als meus ulls.

Fa un temps vaig conèixer una persona que m'admira, que treballa per poder fer el que faig jo i el seu objectiu és poder ser millor del que és ara. Creia que era burra per admirar-me, sóc la persona que mai seguiria. Per alguna raó vaig pensar que en un futur seria rival per a mi. Les meves pors em dominaven i el meu comportament era cínic i menyspreable. Mai ha tingut en compte la meva actitud i a mi em feia ràbia que fos agradable amb mi. Jo volia que em deixés en pau dins del meu món invisible.

Ahir vaig començar a admirar la seva passió i la seva amabilitat, m'hi vaig emmirallar i el meu objectiu va ser tornar a ser la persona agradable que ja no recordo haver sigut. Va ser després de fer uns deures que reconec que en un principi em feien molta mandra perquè em deia a mi mateix: jo ara no vull pensar, a mi això no m'interessa. Però m'interessava, i molt. No ho sabia encara. Ho aniria descobrint a mesura que el documental avançava. Quan vaig acabar els deures tenia la pell de gallina. Vaig entendre que no hi ha res dolent en tenir herois. Potser és tot el contrari.

No eren deures de fet, era una recomanació. Gràcies.



Nota: Creia que era burra per admirar-me, sóc la persona que mai seguiria. Ara ja no crec que sigui burra però estic segur que hi ha gent millor a admirar.