Coses d'un dilluns qualsevol

Tenir mandra, com sempre, de fer el sopar i decidir menjar uns talls de formatge Idiazabal. Acabar sopant un seguit de petites torrades de pa amb formatge i melmelada de tomàquet, d'alvocat amb ceba caramel·litzada i de foie d'oca.

Passar la pitjor setmana de l'any i adonar-se que, amb alguna excepció que confirma la regla, a ningú  li importa, que un cop passada es torna a tenir un dilluns com sempre i que, i és estrany, els dilluns són més feliços que la resta de dies de la setmana. No saber el perquè, preguntar-s'ho una bona estona i no trobar la resposta.

Arran del fet anterior, decidir, trencant promeses, no respondre mai més quan preguntin per compromís o sense ganes de sentir la resposta alguna cosa referent a la pròpia salut física o mental.

Descobrir que els sons que fan les dutxes de la piscina municipal tenen una semblança molt fidel amb els espanta-sogres. Passar-se una bona estona pitjant el polsador fins que l'encarregat de la neteja dels vestidors cridi: "Què, ens ho estem passant bé, no?" Posar-se vermell i demanar perdó sota les rialles d'un grup d'adolescents.

Valor afegit

M'hauria quedat a casa sense fer res durant tota la tarda però havia de treballar. He sortit amb el temps just i caminant he anat cap a la feina amb mal a tot el cos del cansament acumulat d'una setmana dura, amb tensions, hores i hores de fer anar el cervell sense parar i de dormir molt poc. Malgrat tot em sentia satisfet, amb obligacions i responsabilitats d'una persona vàlida i important que pot aportar gran valor afegit la feina i, en definitiva, a la societat en general.

Quan estava punt d'arribar a l'edifici on treballo he vist un noi que no devia arribar als quinze anys. Portava un cotxet amb una nena que dormia i la seva mare que, avançada unes passes, donava pressa al noi. He mirat el noi i he pensat que devia ser molt curt. La seva cara vermella, les seves dents sortides i la seva posició corporal m'han fet sentir un rebuig violent a la seva persona. M'he preguntat quina mena de valor podia aportar; una persona així no podia fer anar el món millor. A mesura que ens hem apropat m'he fixat que la cara del noi mostrava cansament, temor i nerviosisme. He sentit que la seva mare li deia que si no podia més empenyent el cotxet ella podia ajudar. Ell ha contestat que no, que per la seva germana faria el que fos. Aleshores he mirat el cotxet i la nena que dormia estava molt pàl·lida, molt prima, tenia els ulls que s'enfonsaven i m'ha semblat que tremolava.

Sóc un miserable.

Terra llaurada

La meva aportació a Relats conjunts!

Mmmmmuuuu! Mmmmmuuuuuu!
Coc, coc, coc, coc,
Piu piu piu piu piu piu piiu...
Iiiiiiiii, Iiiiiiii!
Bub. Bub bub! Quiquiri-
quí, quiquiriquí!
Nyoqui nyoqui fiiiiiiuu!
zic zic zic ziiic, zic zic zic ziiic,
Coc coc, Iiiiiiiii!
Mmmmuu bub bub! muuuu!
Piu piu piu piu fiiiiiiiuuu!
zic zic zic quiquiriquí! Miau,
Gruaaaaaaaaaa! coc, coc
Mmmuuu nyoqui fiiiu! Quiquiri-
quí! Bub bub! Miau.

Shhhhssssssssss....

És hora de descansar.

Principis

Mai a la meva vida he vulgut fer bromes ni comentaris despectius a una persona de l'altre sexe. Sempre m'he sentit incòmode quan m'he trobat en una conversa on paraules discriminatories, encara que fossin de broma, han estat presents. Mai he volgut fer res que pugui denigrar encara que m'ho hagin arribat a demanar. Mai he volgut dir res que pogués semblar ofensiu per la persona que ho sentís. Sempre he evitat lligar en una festa perquè no vull que, degut a l'alcohol o el que sigui, un dels dos prengui una decisió que no voldria. Mai m'ha passat pel cap que una feina o una acció sigui feta millor o pitjor segons el sexe. Sempre he buscat el respecte, la sinceritat i la coerència en els meus actes malgrat no sempre ho he aconseguit.

Sóc un home i penso que sóc normal.

A vegades m'han titllat d'avorrit, de poruc, de persona estranya, de distant. I m'hi he arribat a sentir més vegades de les que voldria. A vegades, per no sentir-me rebutjat, he trencat els meus principis i no he sigut feliç.

Mai més demanaré perdó per ser així.

Fragments

Fragment de Conversa de carrer

Saps què? ahir a la nit em va venir al cap un record que no hauria d'haver oblidat mai. De debò, no me'n recordava. I és que una de les millors cagades de la meva vida va ser dins de La Ciutat Prohibida, a Pequín. Ara ho trobo tan excepcional... M'encanta! Pensar que...

Fragment de Teràpia II

però pensa que explicar les coses va molt bé.
- Doncs, com t'ho podria dir... De vegades em sento tan odiat, tan poc volgut... Saps, segur que alguna cosa estic fent malament perquè si el rebuig vingués d'una sola persona suposaria que el problema no el tinc jo, però en són tantes que el problema ha de ser meu. Estic desolat i sé...

Buaaaà buà buà buà! Marranada.
I així tot el dia. El meu cervell.


I per acabar aquest dia intens em miraré una peli que es diu La vida secreta de les mascotes. O algo així.


bo bo bo, bo bo bo, bo bo bo, la la la. Uh uh uh. Sóc mut. Ets al balcó.


Eh! Tu, tu, tu! M'he comprat una trompeta de plàstic i, quan estava a punt de fer-la sonar, un senyor vell arrugat me l'ha pres i ha arrencat a córrer. Com corria el malparit. L'he perseguit fins que gairebé trec els pulmons per la boca. He parat a descansar en un portal d'una casa i deu segons més tard un nen ha obert la porta i amb una escombra m'ha fet fora de mala manera. La meva indignació era tal que el gir de cap que he fet m'ha provocat torticolis. A l'hospital els recepcionistes no em volien atendre. És desesperant. La màquina d'aigues de la sala d'espera a més a més s'havia espatllat. M'he comprat una Coca Cola. L'he regalat a un senyor que molt amablement ha refusat dient-me que era diabètic. He pensat aleshores que a la història no hi sortia cap dona, quina vergonya. M'he tirat a terra i he rodolat. Recoi, he dit. I quina merda de renec és aquest? I m'he aixecat i he vist de lluny que t'escapaves d'algú. I quan t'he cridat encara has corregut més. -Escolta Miquel, que la pallissa que et vaig donar era amb molt d'amor, quina poca consideració que tens-. M'he aguantat el cap perquè em feia molt mal el coll i un infermer m'ha portat un collarin. He sortit al carrer i he robat una bicicleta. L'infermer del collarin ha sortit fent crits però no l'he escoltat. Quan m'he cansat he deixat la bicicleta al mig de l'Avinguda Catalunya. Era un molt bon lloc, però a un policia no li ha agradat. Amb el seu xiulet s'ha acostat amb cara de pocs amics i el seu prrriiiiiip m'ha deixat sord. M'ha cridat que la bici no es podia quedar allà i l'he agafat molest i l'he regalat a un home que anava amb cadira de rodes. Malaguanyat regal. I m'he tornat a tirar a terra. On són les dones en aquesta història, collons? I, quan ja creia que la sort no arribaria, he vist una caballera daurada que volava a pocs metres meu. D'una revolada ja estava dret i un heviata s'ha girat i m'ha mirat molt estranyat. Fi.

Què collons és tot això?

Teràpia

Tinc unes ganes boges d'escriure. No paro. Escric durant tot el dia i per alguna raó, sempre n'hi ha encara que no es vulgui explicar, també tinc ganes d'escampar-ho pels quatre vents. Sobretot el que escric durant la jornada laboral. Avui a més a més he escrit tan bé que al final m'he eregit ídol del departament i m'he autoadorat davant dels companys animant-los seguir els meus passos. Un no m'ha entès i s'ha adorat ell mateix, però la resta ho han fet bé.

Tornant al tema principal que és "Les ganes d'escampar pels quatre vents tot tot allò que em passa pel cap". Val, crec que hi ha tantes coses que em passen pel cap, i en això no vull dir que sigui una bèstia intel·lectual sinó que el meu desordre d'idees augmenta cada dia que passa i. Merda, estic fent frases massa llargues. Volia explicar alguna cosa curta. Amb frases curtes. Ningú llegeix textos llargs. Ni jo. Amb alguna excepció perquè quan em perdo en una història colossal el meu cos deixa d'existir i em transformo en un pensament esclau de les idees i de la meva imaginació. Us he dit mai que sóc poeta? Ja m'he tornat a despistar.

Val a dir que per les visites tan minses que té aquest espai no em preocupa el que algun desconegut pugui pensar. I si és conegut tampoc perquè no m'ho dirà. No em fa res que algú s'imagini la ment del qui hi ha al darrere. La forma en canvi sí. Teniu en ment algun sex symbol? Aquesta expressió la trobo estranya. Imagineu-me més guapo. Sóc així ves. Ahir quan estava arribant a la piscina el meu pas pel costat d'unes adolescents va crear sensació. Torno al tema. És una pena perquè les persones que sempre he volgut que em llegissin no ho han fet mai. I si ho han fet han callat i m'han mirat amb preocupació, llàstima i incomoditat. Perquè? Sóc un incomprès autoconstruït. Sóc el meu propi botxí.

Ara la part menys agraïda si és que n'hi ha cap: Sí, sí i sí. De vegades parlo massa. No parlo d'escriure que també. De vegades em poso valent i em transformo en un monstre que parla amb incoerències i que no escolta i que odio amb una força tan gran que necessito hores, fins i tot dies, perquè em reconciliï. Em sento brut, lleig i desgraciat i desitjaria callar el que em queda de vida. Per sort oblido ràpid, i és un problema perquè oblido tant tan ràpid que no hi ha manera que acabi d'aprendre temes importants de la vida. No vull parlar, vull escoltar. I malgrat no ho diré tinc clar perquè parlo massa. Ho tinc tan clar que m'espanta. I en aquest moment, jo, home viril com pocs queden, deixo caure alguna llàgrima mentre intento sense sort que no em pugi la barbeta.

Promeses

Parlant de promeses i bones intencions que cada poc temps el cos em demana, m'he proposat per aquest setembre i els mesos que s'esdevindran (que èpic), respondre més ràpid els missatges, sigui quina sigui la mandra que em faci l'interlocutor. He de reconèixer que de vegades respondria amb un silenci pregon i perpetu, que al cap i a la fi ja és una resposta, però en el fons tothom es mereix una segona, tercera o enèsima oportunitat. Sigui com sigui, això no treu que la meva resposta pot tenir una demora de més de 12 hores ja que o bé estic treballant, o bé estic dormint o bé estic fent alguna activitat lúdica que em manté lluny del telèfon mòbil.

Una altra promesa que faig és no odiar la cançó que algú m'ha proposat pel que resta de setmana. Ho sento, la intenció era bona i el resultat no crec que sigui dolent però no es troba dins dels meus marges del bon gust. Ves, no puc estar sempre en harmonia. Bé, no ho puc prometre però faré l'esforç.

I l'última promesa, la segona, és, i per començar avui ja l'he complert amb escreix, fer servir altra vegada els meus encants per aconseguir el que em vingui de gust. I, sense que hi tingui molt a veure, de vegades la supèrbia em desborda.

Epíleg

Reconec que he fet l'esforç de buscar-te. O bé saps amagar-te o bé sóc un patata buscant. M'agradaria pensar que és la primera opció, perquè així és millor pels dos.

Fi de la història en dues parts més epíleg.


I ara una cosa del tot diferent:

Em trobava en un pis molt desordenat. Tenia un balcó molt gran que em mostrava la ciutat amb una vista privilegiada. Era de nit i m'acabava d'acomiadar d'algú que m'havia vingut a veure. Abans de d'anar-me'n al llit volia endreçar una mica per almenys veure alguna taula buida però la son s'apoderava de mi i queia rendit al sofà damunt d'una pila de roba. Aleshores algú em començava a tibar una samarreta que tenia sota el pit però el meu pes la retenia. Vaig tenir por perquè en el pis estava sol. Volia girar-me per veure qui era però el meu cos adormit no em deixava. Desesperat vaig fer un esforç molt gran per poder deixar anar un crit i em vaig despertar en una habitació fosca, amb una esgarrifança per tot el meu cos i amb la impressió que m'estaven observant. Vaig tapar-me amb el llençol i vaig tornar a dormir amoïnat perquè era la segona vegada que tenia aquesta sensació.