M'hauria quedat a casa sense fer res durant tota la tarda però havia de treballar. He sortit amb el temps just i caminant he anat cap a la feina amb mal a tot el cos del cansament acumulat d'una setmana dura, amb tensions, hores i hores de fer anar el cervell sense parar i de dormir molt poc. Malgrat tot em sentia satisfet, amb obligacions i responsabilitats d'una persona vàlida i important que pot aportar gran valor afegit la feina i, en definitiva, a la societat en general.
Quan estava punt d'arribar a l'edifici on treballo he vist un noi que no devia arribar als quinze anys. Portava un cotxet amb una nena que dormia i la seva mare que, avançada unes passes, donava pressa al noi. He mirat el noi i he pensat que devia ser molt curt. La seva cara vermella, les seves dents sortides i la seva posició corporal m'han fet sentir un rebuig violent a la seva persona. M'he preguntat quina mena de valor podia aportar; una persona així no podia fer anar el món millor. A mesura que ens hem apropat m'he fixat que la cara del noi mostrava cansament, temor i nerviosisme. He sentit que la seva mare li deia que si no podia més empenyent el cotxet ella podia ajudar. Ell ha contestat que no, que per la seva germana faria el que fos. Aleshores he mirat el cotxet i la nena que dormia estava molt pàl·lida, molt prima, tenia els ulls que s'enfonsaven i m'ha semblat que tremolava.
Sóc un miserable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada