dilluns, 9 de febrer del 2015

Hip, Hip hurra!

La meva proposta de Relats Conjunts. Vaig tard...




Era tard, ja feia força estona que havíem acabat de dinar i les ampolles de cava gairebé estaven totes buides. Fèiem molt de soroll i estàvem contents. Era un dia de festa i un dia així ja se sap, sempre es beu una mica massa. Recordo que érem molt feliços i no teníem por. La nostra vida era fàcil i de diners no ens en faltaven.
La Carleta volia anar a jugar i a mi em feia angúnia que es perdés i es fes mal. El Lluís, rient, em va dir que la deixés córrer la filla que la finca era gran però no hi havia cap perill. Una mica a contracor però també animada per l'alcohol i em la meva germana que em va dir que no patís tan, que la veuríem tota l'estona. Li va fer prometre a la Carleta que tota l'estona ens havia de veure i ella va fer que sí amb el cap i va córrer fins un arbre molt gran i allà va seure i es va posar a mirar unes flors blanques que creixien entre les arrels.
Els homes reien i celebraven amb Hip, Hip Hurra! com de bé els anaven els seus negocis. Amb la Maria, la meva germana i la Mercè ens vam posar a parlar dels vestits que ens hauríem de posar al ball de les festes a finals de juny. La Mercè deia que aprofitaria el mateix de l'any anterior que total, si algú el recordava a ella li era ben bé igual i jo que me'n havia fet fer un de nou li vaig dir que tenia la raó i que malgrat ja en tenia un el guardaria i em posaria el de l'any passat també. La Maria reia i ens deia que estàvem ben boges. I la Mercè rient més deia, ja s'ho faran! I ens vam fer un tip de riure...
Aleshores va ser que vam sentir el crit de la Carleta. Jo em vaig espantar molt i vaig córrer cap on havia sentit el crit. On havia anat? Les rialles es van acabar de cop i tots van començar a cridar la Carleta. Jo em vaig posar molt neguitosa i em vaig posar a plorar. La Mercè i la meva germana em van agafar i em van fer seure. Jo volia anar a buscar la petita. El Miquel em va dir que ja l'anaven a buscar i van marxar amb el Lluís davant cridant a la Carleta. Jo no podia parar de plorar pensant amb la meva petita filla i què li podia passar. No ho volia pensar però em venia al cap i aleshores encara plorava més. I aixecant el cap la vaig veure, estava contenta però quan em va veure es va posar a plorar espantada. I jo, d'alegria encara plorava més, ara alleugerida i contenta perquè només havia estat un ensurt. Vam cridar contentes als homes perquè tornessin i ens vam adonar que ja no els sentíem. Era estrany. Massa calmat. Vam sentir que algú venia corrents.
- La Carleta ja és aquí!- Vam cridar contentes.
Va arribar el Miquel molt alterat.
- El Lluís -va dir-, ha relliscat i ha picat amb el cap contra una roca.
Em vaig sentir marejada.
- El meu marit?

4 comentaris:

ignasi ha dit...

Ostres, quin flash al final! Ja tenia una mica de cobriment amb la nena -la por que tenim els pares perquè els hi passi algo als fills- nomès em faltava això! Bona història!

Sergi ha dit...

Una altra història que acaba malament, després després de la imatge de celebració. Em sembla que molts li heu vist la part més negra a aquest brindis. Esgarrifa aquest feina.

Ada ha dit...

Aiiii quina llàstima pobret lluís... Però m'agrada que les protagonistes d'aquesta història siguen les dones. Molt bon relat!
i molt ben trobat el fet de posar el "hip hip hurra!"
Saludets

Peix ha dit...

Moltes gràcies a tots!

He estat massa temps sense fer cap aportació a Relats conjunts... ho trobava a faltar :)

Creative Commons License