Vaig girar-me a contracor pels crits, dirigits només a mi, de la Carme, que expressaven una rancúnia acumulada d'anys d'avorriment i impotència i com dagues afilades es clavaven al meu cos fred. Era al replà, dreta, cridant-me mentre jo baixava escales avall intentant refugiar-me d'una tempesta cada cop més freqüent de retrets i insults; la Carme estava encesa i els seus ulls tenien una passió que feia anys que no veia. La vaig insultar cridant més fort que la seva veu acostant-m'hi amb un pas pausat i tens. Quan estava a un pam d'ella la vaig agafar per la cintura i la vaig besar amb totes les meves forces. Llavors ella m'esquinçà la samarreta perquè no hi havia temps per perdre i vam fer l'amor, suats, bruts i gemegant com mai per acabar extasiats sobre un terra càlid escalfat pel sol de tarda. Vaig anunciar llavors a la Carme que marxava en un món on ella no hi tenia cabuda. Plorant amargament es va vestir i es va retirar lentament baixant cap a l'estudi.
9 comentaris:
Li podria donar una oportunitat, potser ella també s'acostumaria a les pujades i baixades d'aquest nou món...
Només ha de dibuixar-li un bon mapa tridimensional!
li van les muntanyes russes... Pobre Carme!
Un relat excitant i trepidant.
Amb el que els va costar trobar-s'hi, va i marxa?
Almenys els quedarà un bon record! M'ha agradat molt l'escena del relat.
Aquest després de consumar va posr terra pel mig ràpid.......
Moltes Gràcies!!!
no m'estranya que ningú pogués entrar, un món ben complexe per refugiar-se d'un desengany
Publica un comentari a l'entrada