Vorejant el riu Corb, prop de Guimerà, va començar a sonar Keith Jarrett. M'havia posat un disc d'una cantant francesa que es diu Noor i després de l'última peça esperava sentir un altre cop la primera. I de sobte, Paris Concert. La música, la llum càlida i el to pàl·lid de la muntanya i de les cases que s'hi encavallen em van retornar una vida que ja no recordava.
L'habitació tenia una taula de fusta clara tocant a una paret folrada de suro, on hi havia un calendari que va estar sempre més temps al mes anterior que al que tocava. Sobre la taula, hi havia dos llums, papers i una minicadena on bona part del temps sonaven discs de Keith Jarrett.
Vaig aturar el cotxe al costat del riu, em vaig eixugar els ulls i vaig passejar pel poble gairebé a tentines, aprenent a caminar de nou, sense córrer, mentre el sol s'anava ponent.
Ara que les obres arriben al final, reconec els colors de la nova casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada