Hip, Hip hurra!

Escrit per Peix - dilluns, 9 de febrer de 2015
La meva proposta de Relats Conjunts. Vaig tard...




Era tard, ja feia força estona que havíem acabat de dinar i les ampolles de cava gairebé estaven totes buides. Fèiem molt de soroll i estàvem contents. Era un dia de festa i un dia així ja se sap, sempre es beu una mica massa. Recordo que érem molt feliços i no teníem por. La nostra vida era fàcil i de diners no ens en faltaven.
La Carleta volia anar a jugar i a mi em feia angúnia que es perdés i es fes mal. El Lluís, rient, em va dir que la deixés córrer la filla que la finca era gran però no hi havia cap perill. Una mica a contracor però també animada per l'alcohol i em la meva germana que em va dir que no patís tan, que la veuríem tota l'estona. Li va fer prometre a la Carleta que tota l'estona ens havia de veure i ella va fer que sí amb el cap i va córrer fins un arbre molt gran i allà va seure i es va posar a mirar unes flors blanques que creixien entre les arrels.
Els homes reien i celebraven amb Hip, Hip Hurra! com de bé els anaven els seus negocis. Amb la Maria, la meva germana i la Mercè ens vam posar a parlar dels vestits que ens hauríem de posar al ball de les festes a finals de juny. La Mercè deia que aprofitaria el mateix de l'any anterior que total, si algú el recordava a ella li era ben bé igual i jo que me'n havia fet fer un de nou li vaig dir que tenia la raó i que malgrat ja en tenia un el guardaria i em posaria el de l'any passat també. La Maria reia i ens deia que estàvem ben boges. I la Mercè rient més deia, ja s'ho faran! I ens vam fer un tip de riure...
Aleshores va ser que vam sentir el crit de la Carleta. Jo em vaig espantar molt i vaig córrer cap on havia sentit el crit. On havia anat? Les rialles es van acabar de cop i tots van començar a cridar la Carleta. Jo em vaig posar molt neguitosa i em vaig posar a plorar. La Mercè i la meva germana em van agafar i em van fer seure. Jo volia anar a buscar la petita. El Miquel em va dir que ja l'anaven a buscar i van marxar amb el Lluís davant cridant a la Carleta. Jo no podia parar de plorar pensant amb la meva petita filla i què li podia passar. No ho volia pensar però em venia al cap i aleshores encara plorava més. I aixecant el cap la vaig veure, estava contenta però quan em va veure es va posar a plorar espantada. I jo, d'alegria encara plorava més, ara alleugerida i contenta perquè només havia estat un ensurt. Vam cridar contentes als homes perquè tornessin i ens vam adonar que ja no els sentíem. Era estrany. Massa calmat. Vam sentir que algú venia corrents.
- La Carleta ja és aquí!- Vam cridar contentes.
Va arribar el Miquel molt alterat.
- El Lluís -va dir-, ha relliscat i ha picat amb el cap contra una roca.
Em vaig sentir marejada.
- El meu marit?
 

4 comentaris.

  1. ignasi - 12 de febrer de 2015 a les 20:15
    Ostres, quin flash al final! Ja tenia una mica de cobriment amb la nena -la por que tenim els pares perquè els hi passi algo als fills- nomès em faltava això! Bona història!
  2. XeXu - 12 de febrer de 2015 a les 20:51
    Una altra història que acaba malament, després després de la imatge de celebració. Em sembla que molts li heu vist la part més negra a aquest brindis. Esgarrifa aquest feina.
  3. Ada - 15 de febrer de 2015 a les 21:48
    Aiiii quina llàstima pobret lluís... Però m'agrada que les protagonistes d'aquesta història siguen les dones. Molt bon relat!
    i molt ben trobat el fet de posar el "hip hip hurra!"
    Saludets
  4. Peix - 23 de febrer de 2015 a les 23:05
    Moltes gràcies a tots!

    He estat massa temps sense fer cap aportació a Relats conjunts... ho trobava a faltar :)

Alguna cosa a comentar?