dimarts, 28 d’abril del 2009
Qüestió de gustos
Amb una frase curta i ambigua intenta fer-se l'interessant. Per segui el joc, la noia que està al seu costat en diu una altra seguint el mateix estil poc clar. Just al davant, un noi amb un polo gris gastat, sense de dir res s'ha aixecat i tira quatre monedes a la màquina del cafè. No li agrada el cafè d'aquesta màquina. Té qualsevol gust menys el de cafè, però s'estima més el cafè sense gust de cafè que una conversa sense gust de conversa.
dilluns, 20 d’abril del 2009
dijous, 16 d’abril del 2009
La mala sort
Quan estava a punt d'escriure la primera paraula del què hauria sigut el gran mirco-conte de la seva vida, va recordar que s'havia deixat l'aigua al foc.
dimarts, 14 d’abril del 2009
bla bla bla
bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla
dimecres, 1 d’abril del 2009
La màquina
I aleshores una carcassa de gegantines proporcions va aparèixer com per art de màgia... transportada per un camió de gran tonatge de color blau. No! va cridar la Sophie, no ho podem permetre! Mai pujaré a la màquina si la carcassa la porta un camió blau! De sobte... després d'una trucada curta de pocs minuts, el camió va recular amb la carcassa que duia i el vam perdre de vista. I llavors el vam tornar a veure però al cap d'un moment va desaparèixer, i va aparèixer i altre cop no el vèiem i de cop i volta el camió no va aguantar més la carretera i va provar de fer drecera.
Epíleg:
Sí, només va ser un sol cop, fort, no en dubtem pas: SCRAIX! Gràcies a això vam poder deixar finalment el projecte de la màquina. Sí sí, una sort.
Epíleg:
Sí, només va ser un sol cop, fort, no en dubtem pas: SCRAIX! Gràcies a això vam poder deixar finalment el projecte de la màquina. Sí sí, una sort.
dilluns, 15 de desembre del 2008
dilluns, 9 de juny del 2008
Un dia qualsevol
El Japó prohibeix els tomàquets de sucar el pa
Un simple titular que va sortir a totes les notícies va fer esclatar la ira de tot un país. No podíem permetre que la nostra comunitat del Japó es quedés sense pa amb tomàquet! Vaig mirar per la finestra i mig centenar de persones amb pancartes ens invitaven a anar amb ells fins l'ambaixada del Japó. Vaig cridar a l'Enric i la Marta que m 'acompanyessin. La Mercè encara dormia però amb els crits del carrer es va despertar i no havíem tingut temps d'agafar la cartera i les claus que ella ja era a baix esperant-nos. L'Enric va trucar l'Ignasi. Van quedar que ja ens trobaríem davant l'ambaixada.
La majoria de carrers de la ciutat havien quedat paralitzats. Milers i milers de persones caminaven cap a la mateixa direcció. El camí que vam agafar cap a l'ambaixada passava per la majoria de restaurants japonesos: no en va quedar ni un de sencer. Era impressionant veure la gent com entrava i saquejava tot el què podien i molts portaven "tupers" on van guardar-se el màxim de menjar que els va cabre. Llàstima que no hi vam pensar en això. Quan vam arribar a l'ambaixada, la policia local ja s'havia ajuntat amb nosaltres i corria el rumor que els guardes japonesos no ens farien res ja que s'havien aficionat al menjar d'aquí. En un tres i no res ja ens vèiem tots llençant a tort i a dret pedres i més pedres.
El govern Japonès en assabentar-se del rebombori va anar fins a la nostra ambaixada situada al centre de Tòquio, van detenir l'ambaixador i li van aplicar el càstig més gran que es podia aplicar als ambaixadors segons la lleig vigent: Depilació d'una cella i mitja.
Per sort, amb l'ajuda d'un mediador de l'ONU, l'afer no va anar més lluny. El nostre govern va pagar tots els desperfectes que vam causar a l'ambaixada i a tota la seva comunitat, va declarar el Sukiyaki menjar tradicional i va reeditar els dibuixos d'Història de Catalunya, ara però amb dibuixos d'estil manga. El govern Japonès per la seva banda va tornar a acceptar els tomàquets de sucar el pa sempre i quan les llavors no fóssim més grans que mig gra d'arròs, va pagar tota la teràpia psicològica al nostre ambaixador, va declarar ciutadana d'honor a la Carme Ruscalleda i va crear associacions sardanistes per tot el país.
Un simple titular que va sortir a totes les notícies va fer esclatar la ira de tot un país. No podíem permetre que la nostra comunitat del Japó es quedés sense pa amb tomàquet! Vaig mirar per la finestra i mig centenar de persones amb pancartes ens invitaven a anar amb ells fins l'ambaixada del Japó. Vaig cridar a l'Enric i la Marta que m 'acompanyessin. La Mercè encara dormia però amb els crits del carrer es va despertar i no havíem tingut temps d'agafar la cartera i les claus que ella ja era a baix esperant-nos. L'Enric va trucar l'Ignasi. Van quedar que ja ens trobaríem davant l'ambaixada.
La majoria de carrers de la ciutat havien quedat paralitzats. Milers i milers de persones caminaven cap a la mateixa direcció. El camí que vam agafar cap a l'ambaixada passava per la majoria de restaurants japonesos: no en va quedar ni un de sencer. Era impressionant veure la gent com entrava i saquejava tot el què podien i molts portaven "tupers" on van guardar-se el màxim de menjar que els va cabre. Llàstima que no hi vam pensar en això. Quan vam arribar a l'ambaixada, la policia local ja s'havia ajuntat amb nosaltres i corria el rumor que els guardes japonesos no ens farien res ja que s'havien aficionat al menjar d'aquí. En un tres i no res ja ens vèiem tots llençant a tort i a dret pedres i més pedres.
El govern Japonès en assabentar-se del rebombori va anar fins a la nostra ambaixada situada al centre de Tòquio, van detenir l'ambaixador i li van aplicar el càstig més gran que es podia aplicar als ambaixadors segons la lleig vigent: Depilació d'una cella i mitja.
Per sort, amb l'ajuda d'un mediador de l'ONU, l'afer no va anar més lluny. El nostre govern va pagar tots els desperfectes que vam causar a l'ambaixada i a tota la seva comunitat, va declarar el Sukiyaki menjar tradicional i va reeditar els dibuixos d'Història de Catalunya, ara però amb dibuixos d'estil manga. El govern Japonès per la seva banda va tornar a acceptar els tomàquets de sucar el pa sempre i quan les llavors no fóssim més grans que mig gra d'arròs, va pagar tota la teràpia psicològica al nostre ambaixador, va declarar ciutadana d'honor a la Carme Ruscalleda i va crear associacions sardanistes per tot el país.
diumenge, 13 d’abril del 2008
Homenatges
Un dia, quan sigui més gran, escriuré el meu nom ben gran i cridaré:
-AAAAAAAAAAAAAAAAAaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
I qui m'entengui pensarà: -Que poc original que és.
-AAAAAAAAAAAAAAAAAaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
I qui m'entengui pensarà: -Que poc original que és.
diumenge, 2 de març del 2008
Córrer
L'Eulàlia corria. Feia hores que corria i al final, estava segura que l'atraparia. No es pot escapar així com així. Si segueixo corrent l'atraparé.
dimecres, 27 de febrer del 2008
Problemes de comunicació
L'Enric es pregunta si podria canviar el tema que ha triat la seva companya, Rosa, del treball que hauran d'entregar a final de curs. No vol dir que no li agrada el tema triat perquè potser la Rosa decidirà fer el treball tota sola.
La Rosa encara no sap perquè al seu company, Enric, està encantat del tema que ha triat pel treball que hauran d'entregar a final de curs. Però no vol dir per canviar-lo que encara decidiria fer-lo ell tot sol.
La Rosa encara no sap perquè al seu company, Enric, està encantat del tema que ha triat pel treball que hauran d'entregar a final de curs. Però no vol dir per canviar-lo que encara decidiria fer-lo ell tot sol.
dijous, 14 de febrer del 2008
Restaurant
Just abans de marxar havia topat amb la senyora gran de sabates de taló, amb l'home del barret, amb la cadira, la taula, el penja-robes, la planta de plàstic, el maitre i l'agent de seguretat. Per sort la porta era oberta.
...
...
dimarts, 5 de febrer del 2008
La camioneta
La Jos, el Pere i la Carla passejaven com cada dissabte de 4 a 6 pel carrer Paris. Aquell dissabte, però, el carrer estava massa tranquil encara que per la Jos, el Pere i la Carla això no semblava cap problema. Van continuar passejant fins que es va fer l'hora. Tots tres van pujar a la camioneta mal aparcada per anar cap el seu pis del carrer Roma, cantonada carrer París.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
