Avui estic molt cansat. Suposo que he fet ciclisme per sobre de les meves possibilitats. No avui, sinó tota la setmana. Així doncs, el text que escriuré serà del nivell habitual: baix.
Ahir estava pujant per una pista enfangada gaudint com un nen petit quan estrena les botes d'aigua en un toll. La meva ment s'hauria pogut quedar en aquell estat d'alegria, però es va posar a pensar en una idea d'allò ben inversemblant. No és una idea nova. En aquest bloc, amb unes altres paraules, ja n'he parlat i, que quedi clar, no soc pas el primer que en parla.
Imagina't una malla que ocupa tot l'univers i que en certs punts aquesta malla es concentra. Si t'has imaginat un camp gravitatori, la idea és similar, però no igual, ja que la malla no deforma l'espai-temps. Aquesta, quan es concentra, agafa formes, algunes molt simples i altres més complexes. A on la malla no té cap forma definida, en direm que està en repòs. Allà on s'hagi concentrat i hagi agafat forma direm que està excitada. I a on vull anar a parar amb aquesta malla absurda? Aquests dies, en altres entrades del bloc, m'he estat fent preguntes sobre l'existència sense tenir en compte la gent que sap pensar i ha escrit amb propietat sobre el tema, ja que, com a bon ignorant, no puc deixar passar l'oportunitat de posar-me en evidència. I si la consciència és la malla? I si la vida, ajudant-se de la matèria, és l'excitació de la malla? Davant d'aquesta hipòtesi, de cop i volta surten moltes preguntes i algunes respostes:
Es podria quantificar la consciència? Sí, calculant l'estat d'excitació o concentració en un punt concret de la malla o camp de consciència.
Què és la vida? La vida és l'excitació del camp consciència, gràcies a acumulacions de matèria.
Què és la mort? Quan falla la matèria encarregada de concentrar o excitar el camp de consciència, aquesta entra en repòs. Així doncs, d'una manera poètica, quan morim tornem a l'univers.
Què és el temps? Des del punt de vista de la consciència, es pot entendre el temps com el canvi en l'excitació del camp consciència. Tot i que no resol la naturalesa física del temps, sí que ofereix una perspectiva subjectiva.
La consciència segueix els principis de l'univers? És de suposar que sí, no hauria de trencar les lleis de l'univers, ja que, d'altra manera, no podria formar part d'ell.
Som una sola consciència? Es podria dir que sí, però és possible que des d'un punt de concentració del camp no es pugui governar o actuar en un altre punt si no és mitjançant la matèria. És a dir, tot i que cada individu pot percebre's com a separat, és la matèria la que impedeix que tots els punts de consciència estiguin sincronitzats o actuïn de manera conjunta. En aquesta resposta caldria revisar què en poden dir el budisme o l'Advaita Vedanta.
Com influeix aquesta visió en la nostra manera d'entendre el significat de la vida? Amb aquesta idea, la vida és la constatació de l'existència de l'univers, el qual ens hauria de fer responsables de la seva preservació. La vida, doncs, com a manifestació de l'univers implica una responsabilitat ètica i ecològica, fent-nos part d'un tot que necessita ser preservat
Quines conseqüències té per la manera com vivim o com ens relacionem amb els altres, si tots som manifestacions d'un mateix camp? Aquí hi entra l'ètica i la moral, que en cap cas hauria de fer retrocedir en la capacitat de valorar i preservar la vida de la resta. Hauríem de parlar aleshores d'una moral universal, on tot ésser viu hauria de ser respectat com una part del mateix fenomen.
Si tot indica que l'univers tal com el coneixem ve del big bang, en el seu inici el camp de consciència es trobava també en un sol punt? No hauria de ser diferent de la resta de l'univers i per tant sí. I caldria suposar que era lúcida, és a dir, que era vida. Una sola vida que d'alguna manera va generar l'univers. Una vida que som nosaltres.
I fins aquí la meva reflexió sobre l'existència, aquesta última entrada de la sèrie ha quedat massa tècnica potser. La resta d'entrades:
Nota: L'ús de la paraula malla que deriva en camp és fet a propòsit, per facilitar una visió més gràfica. Les paraules concentració i excitació les he utilitzat com si fossin sinònims.
Nota 2: És possible que continuï escrivint aquesta sèrie, però crec que hauria de tornar al meu antipacifisme literari, almenys durant un temps, per no avorrir més al lector.
