diumenge, 23 de maig de 2021

Concert

El festival Músiques i Natura proposava concerts en paratges naturals, fora dels llocs habituals. Era un festival amb molt de renom i venien els millors instrumentistes del país. El concert de clausura, per fer-lo més especial, era a les fosques, amb l'única llum minvant de després de la posta del sol. Es feia en una zona molt coneguda i estimada pels veïns dels voltants. Era una esplanada circular envoltada d'una formació rocosa que feia pensar en un petit circ romà en ruïnes. En una banda s'aixecava una paret que s'abocava lleugerament i permetia una sonoritat excel·lent per a fer-ne concerts. Mai me'l perdia.

La primera part, encara amb força llum, havien interpretat obres curtes de diferents compositors catalans del segle XVII. L'orquestra era excel·lent i, gràcies a una temperatura agradable i un aire net i fresc, vaig gaudir-ne de valent. A la segona part s'interpretava un concert de violí d'un compositor italià també del segle XVII. Després d'una pausa bastant llarga, vam tornar a seure als nostres llocs i l'orquestra va afinar els seus instruments. Es va fer un silenci que quedava trencat per la remor suau del vent i al cap d'uns segons d'expectativa, a la penombra del crepuscle, l'orquestra va començar a tocar el primer moviment. Em va agafar del tot desprevingut, l'empenta i la violència van ser extraordinàries. Uns compassos més tard va entrar la solista amb la mateixa energia, però va robar tota la meva atenció. El so que sortia d'aquell violí barroc era tan poderós que semblava que d'un moment a l'altre en podien sortir espurnes. Vaig quedar embadalit i gairebé vaig oblidar la resta de l'orquestra que l'acompanyava ballant al seu voltant. La música brollava de la foscor i de la poca llum que quedava, d'una lluna pràcticament nova, només podia veure la gran cabellera platejada de la solista que es movia com un mar esverat al ritme frenètic de la música. I entre la força d'aquell concert i el mareig de les onades vaig entrar en un trànsit que em va transportar fora del meu cos on l'únic que existia era la música.

De cop i volta, una forta sotragada va fer trontollar el terra i em va tornar sense pietat a la realitat. El silenci i la foscor van esdevenir absoluts. Una espessa capa de fum m'havia envoltat. Els ulls em picaven i gairebé no podia respirar. No tenia clar on em trobava, sentia una forta pressió a les orelles i el cap em donava voltes. Vaig sentir una mà que em tocava al pit. Vaig adonar-me que estava estirat a terra i amb l'ajuda d'aquella mà vaig alçar-me. El silenci seguia, però eren les meves orelles que no em deixaven sentir l'horror dels crits que m'envoltaven. Vaig caminar cap a qualsevol banda buscant les vores del circ natural. Sense saber-ho vaig acostar-me cap on hi havia l'orquestra. Vaig notar com sota dels meus peus una caixa cruixia i es feia a bocins. Vaig acotar-me i vaig veure que havia aixafat un violí barroc. Sota del violí hi havia uns fils que em van semblar que podien ser les cerres de l'arquet que també hauria destrossat. Però eren unes cerres massa fines. Les vaig estirar per recuperar-les i vaig sentir una força que em privava d'aconseguir-les. Vaig acostar el braç per palpar què les retenia i em vaig trobar amb una roca immensa a un pam meu. El terra, a on descansava la roca, era humit. Era moll. Vaig  embrutar-me la mà d'aquell líquid i vaig olorar-lo. Era una olor metàl·lica. El fum s'anava dispersant i vaig descobrir que el circ havia deixat d'existir. Li faltava la paret. Em vaig mirar la mà i la vaig veure tacada de negre. I els fils que sortien d'aquella roca també eren negres, però a mesura que s'allunyaven semblava que eren platejats.

7 comentaris:

NoName ha dit...

Confesso que en un principi m'esperava llegir sobre la mala qualitat de les composicions italianes i el poc que s'acostaven a les catalanes, però quan vas mencionar la solista ja em vaig imaginar una noia rinxolada que, era clarissim, havía de pagar amb la seva mort els rinxols. La cosa que no em queda clara és si tenia cabells rossos o foscs.

NoName ha dit...

I si va morir per culpa del covid o què?!

artur ha dit...

Fins a la línia 28, havia estat un bon concert.... ! Oh!

NoName ha dit...

Què estàs fent, Matonià!? Avui és el Dia Mundial del Culte al Pons, encara no has arribat al bloc??? El Pons, amb l'humilitat que el caracteritza i la seva generositat que sempre el fa pensar en beneficiar als altres, ni tan sols es va preocupar per indicar a la gent què havien de celebrar i va dedicar el dia a llops criant peixos, imagina't...

Mobilitza't JA i ves a saludar-lo com cal ^^

NoName ha dit...

https://www.youtube.com/watch?v=Xa84hA3OsHU

Peix ha dit...

NoName, aquesta vegada la mort va ser fortuïta. Però he de dir que en certs moments vaig pensar en clavar-li l'arquet. La paret, però, va caure abans que jo pogués fer res.

NoName, Com que no se li va fer cap PCR, no entra dins del còmput de morts de Covid.

Artur, normalment els concerts són previsibles. Els músics toquen, el públic aplaudeix. Els músics toquen, el públic aplaudeix. I al final, el públic aplaudeix més i els músics regalen una última interpretació. Una cerimònia. Sempre que vaig a un concert m'avorreix aquesta manera de fer.

NoName, em vaig saltar el dia, crec.

NoName, això de l'aphantasia és molt espectacular. L'escriptor André Breton va dir: "L’home que no pot visualitzar un cavall al galop sobre un tomàquet és un idiota". Evidentment estava del tot equivocat i ara, amb el temps, l'idiota (perdó) és ell. No tindràs pas aphantaisa? Per la meva banda, la meva capacitat de visualitzar allò que imagino és bastant alta, que no perfecte, crec.

NoName ha dit...

Que et doni vergonya haver-lo saltat!! És per això que l'estem celebrant avui, no tornis a faltar!

No tinc aphantasia, pensava que potser els peixos...