Conversa de tarda

—Que bé que estàs, eh?
—Sí, la veritat és que començo a trobar-me en aquell moment dolç de la vida que em crec que tinc prou coneixement per gaudir del que m'ha tocat viure.
—No t'estaràs tornant un insensat?
—Ara que ho dius, segurament sí, i una mica ridícul també. Per què parlem igual? Podries parlar més agut o greu, així la nostra conversa semblarà que és de dues persones.
—A mi m'agrada la idea.
—Qui ets? Qui t'ha deixat entrar a la conversa? No veus que ja érem dos?
—Només volia donar la meva opinió, perdona'm.
—Ni perdó ni hòsties, no pots posar-te al mig d'una conversa seriosa!
—Escolta, capsigrany, que si vull dir alguna cosa, la dic i punt.
—A mi no m'insultis, tanoca!
—Ei, ei! No us enfadeu si us plau, no passa res que siguem tres a la conversa, de fet és millor, així tindrem més opinions.
—Crec que m'he alterat sense cap lògica, però és que el pis és petit i, és clar, m'ha semblat que potser no hi cabríem.
—Però només som una sola persona.
—En això tens raó.
—Segueixo pensant que seria més senzill que cadascú faci una entonació diferent, que si no es fa complicat entendre'ns.
—Doncs em quedo la veu greu i engolada. —Diu amb la veu greu i engolada.
—Doncs jo parlaré agut i amb veu estrident. —Diu amb la veu aguda i estrident.
—Que desagradable aquesta veu. Jo parlaré com sempre doncs. —Diu amb la veu normal.
—Doncs tampoc tens una veu tan dolça. —Amb la veu aguda i estrident.
—Ja has entrat sense demanar permís, no busquis les pessigolles ara. —Diu defensant amb la veu greu i engolada. —Podem seguir amb la conversa?
—Sí, el que deia, que em sento bé, amb el dret de gaudir de la vida. I vosaltres, com esteu? —Amb la veu normal.
—Jo també em sento bé —amb la veu aguda i estrident—, en destaco sobretot la calma, que l'he trobat finalment quan he sabut descartar tot allò que no m'interessava.
—És veritat —amb la veu greu i engolada—, la calma. I hi afegiré la llibertat. Aquesta llibertat de viure cada dia fent el que més m'agrada. Un dia llegint, un altre sortint al bosc, passejar pels camps…
—Això de passejar pels camps t'ho estàs inventant —amb la veu normal—, que va ser un dia i no em refereixo ahir. L'únic dia que has anat a passejar pel camp, anaves gairebé corrents i et va agafar mal d'esquena.
—I a tu també te'n va agafar! —Rient i amb la veu greu i engolada.
—Si no n'hagués agafat, m'hauria preocupat. Pensava que no podria sortir amb bicicleta l'endemà —amb la veu normal—. Sort que vaig fer alguns estiraments.
—I no oblidis que et vas posar crema —amb la veu aguda i estrident—, que per molt que diguis que estàs tan bé, tens por de fer-te vell.
—I tu també tens por! —Amb la veu normal.
—Però per això encara falten molts anys —posant pau amb la veu greu i engolada—. El que importa és que ens sentim bé, millor que mai.
—Ja, és curiós que em senti tan bé. —Diu amb la veu aguda i estrident.
—És important que me n'hagi adonat i no quan hagi passat —amb la veu normal—. Va, que me'n vaig a llegir una estona.
—Fins ara! —Amb la veu aguda i estrident.
—Fins ara! —Amb la veu greu i engolada.
—Fins ara! —Amb la veu normal.