dimarts, 12 de gener de 2021

A la recerca de l'avorriment

Aprofitant aquests dies que he estat de vacances, he volgut avorrir-me. Avorrir-se és necessari, però no he sigut capaç. La culpa la té aquest ritme de vida que voreja la indecència de tan ufana que és. Quan no llegia, estava dalt de la bicicleta, i quan no estava a dalt de la bicicleta, mirava alguna sèrie o pel·lícula, o em trobava en una celebració o jugava a escacs o imaginava alguna història o mirava les formes dels núvols o simplement pensava. I ara em pregunto, sé avorrir-me?, o no ho faig per por a sentir-me incòmode?

Necessito sentir l'avorriment, em dic una tarda de principis de gener, he de descansar i no fer res. I aleshores m'adono que tinc el mòbil a la mà. M'aixeco i el guardo en un calaix. I miro la planta de tres troncs que semblen palmeres i que tenen les fulles llargues i primes d'un color verd fosc. I la deixo de mirar. I miro les rajoles però el seu patró genera formes i em distrec. I tanco els ulls. I m'adormo. Aleshores somio que em troben amagat entre unes roques en un bosc. Se m'emporten per un camí muntanya avall. Em fixo amb les cares dels meus captors, totes conegudes. Les tinc totes molt a prop. Tan a la vora que són massa grans per a mi i jo em sento petit. I ells riuen i jo vull tornar-me a amagar entre les roques però no deixen que m'escapi. I es van apropant cada vegada més i les seves cares pàl·lides van ocupant tot l'espai i els verds i els marrons del bosc finalment desapareixen i em desperto mirant el sostre. Em rendeixo i deixo de buscar l'avorriment. Engego la tele per mirar algun capítol d'una sèrie o millor alguna pel·lícula, una que tingui tanta sang que em regiri l'estómac. Després de la pel·lícula em prometo a mi mateix, mentint-me deliberadament, que l'endemà m'avorriré. I m'aixeco per preparar-me el sopar. Un sopar ben equilibrat per poder descansar bé i poder-me llevar amb molta energia per anar a fer una volta amb bicicleta per la comarca.

I així passen els dies i les vacances s'acaben i torna la rutina, una rutina que no deixa temps per l'avorriment. Oh, maleït que sempre t'escapes, un dia d'aquests t'atraparé i m'impregnaré de tu i sentiré el pes de cada instant que es farà etern i aclaparador. Un dia, ja ho veuràs, seràs meu i només per a mi.

3 comentaris:

NoName ha dit...

L'avorriment no se sent, es viu, es pateix, s'experimenta! Quan un diu rutina, diu avorriment. Voler avorrir-se a les vacances és d'allò més maníac!! Millor llegeixes una novel·la policíaca - així aprofites per refinar les matances de noies amb rinxols.

Per cert, quina bici tens? Quant et va costar? Per quins camins de comarca la fiques? Ultimament m'estic plantejant seriosament comprar-me una, tot i que el tema "guardar-la" és un mal de cap. Tanta merda de confinaments acabarà amb la majoria de la gent comprant-se bicis!

Peix ha dit...

A mi la rutina m'agrada, deu ser cosa que m'acostumo a la comoditat. Avui he escrit d'una noia amb rínxols i ha acabat viva. Ha tingut sort.


Doncs mala pregunta has fet. En tinc tres. Una de ciutat, una de muntanya i una de carretera. La de ciutat em va costar 200 euros. Les altres dues, deu vegades més (i són de gama mitja). La meva afició crec que s'ha convertit en un vici molt perillós que està minant de manera alarmant els meus estalvis ja de bon principi escassos. Així doncs, tenint tres bicicletes, vaig per tota mena de camins. El tema de guardar-les és bastant lamentable, el meu pis, apte per viure-hi una persona minimalista, fa molta llàstima actualment.
Amb una bici de muntanya de 500 euros, fins i tot menys, es pot anar per molts camins i gaudir d'aquest esport tan divertit. Aixi és com vaig començar jo fa uns anys (quan vaig veure que m'agradava i que volia estar-m'hi hores, ja vaig comprar-me'n una de més o menys bona). Si vols anar per carretera, n'hi ha de preus similars, tot i que recomano anar per muntanya pel tema de seguretat. I si vols fer de tot sense caure en la ruïna, ara hi ha unes bicis que en diuen gravel que és més o menys el BTT dels anys noranta que pots fer carretera amb condicions i pistes fàcils.
El problema és que actualment hi ha poc estoc, per culpa que molta gent s'ha adonat que el ciclisme és fantàstic i s'ha col·lapsat una mica el mercat.

NoName ha dit...

A veure, tampoc no et passis, anar amb bici és simplement una forma raonable de moure's - o vagar pel món - que de divertit no té gaire, però el ciclisme és bo per a la salut i per això hi ha tanta gent que prefereix canviar els esports més aparatosos amb la bici. Jo no vull anar per cap muntanya sino per la vorera d'alguns rius, alguns carrers del poble del Pons + del costat i els camins de terra que n'hi hagi a aquestes terres. No m'atreu gens anar per carreteres. I allò de guardar la bici dins el pis em sembla una gran merda. :-(