La meva tasca era crear un joc senzill que havia de regalar a algú que em tocaria per sorteig. El joc era un puzle de peces de roba sobre la base d'un jersei negre que, per fer-ho més estrany, el funcionament l’havia programat amb l'ordinador i qui em validava i em donava el vistiplau del regal era una antiga professora d’harmonia i contrapunt. Vaja, sense cap mena de sentit. A més a més, com que em dedicava a pintar el jersei amb pintures amb un gust dubtós, la imatge del puzle no era gens bonica, però l’estètica, pel que semblava, no interessava a ningú. Com era d’esperar, per casualitats de la història, em va tocar regalar-lo a una noia de cabells rinxolats. En aquest punt m’aturaré un moment per parlar de la noia. D'alçada fa mig pam menys que jo. Té les cames curtes, el maluc ample, la cintura estreta, les espatlles petites i un cap que, a causa de la mida de les espatlles, sembla més gran del que és. Els seus cabells castany fosc i amb uns rínxols més aviat amples i estirats li arriben a mitja esquena. Té els ulls rodons, grans i marrons, el nas, ample i una mica xato, i la boca que sempre somriu i ensenya unes dents perfectes, es troba resseguida per uns llavis fins i brillants. I els seus braços prims tenen la peculiaritat que no paren mai de moure's. Quan parla, gesticula d'una manera que em sembla exagerada i tinc sempre el temor que algun dia, amb els seus moviments, rebré i em farà mal. M'agradaria agafar-los i dir-li: Prou! Al final provocaràs un huracà! I em quedo embadalit amb la trajectòria que fan les seves mans, petites com les meves però més suaus, i sovint m'ha de repetir el que m'explica diverses vegades. El regal li agradava i la casualitat de la història va provocar que ella m'hagués de donar regal a mi. Uns papirs amb uns dibuixos d'animals que es movien. Eren fets amb una tinta negra que contrastava amb el color esgrogueït del papir. I a mi també m'agradava el seu regal. Però cap dels dos en fèiem gaire cas i el puzle quedava abandonat entre les columnes de pedra del pati i els papirs escampats per l'escala de l'entrada.
5 comentaris:
Comentari:
Però els peixos saben crear jocs?! Des de quan?? Aposto que li sortirà un desastre...
No paro de flipar amb l'obssessió del Peix amb la roba. Sota l'aigua i posant-se roba! Ara va pels jerseis.
També apareix una professora de música? Serà per distreure? Diguem...
El Peix va menjant pintures i a sobre li sembla que no són bones, mira que éstrany!
Un cop més cabells rinxolats, l'obsessió del Peix per les obsessions realment és obsessiva. Segur que el jersei negre no és una jaqueta?
Em sembla molt bona idea que s'aturi. Que parli! A veure, com és aquesta noia? Cames petites, no mola, cap més gran que la resta del cos, ja tornem al somni del nadó que va caure de les mans de l'avi. Doncs val, és lletja. Ja m'entra cert mal d'estomac seguir llegint, no m'estranya que la vulgui cremar. Dents perfectes? Crec que Poe les voldria guardar dins algun calaix. I a més té síndrome de Tourette, ostres, a aquesta li costarà matar-la! No vull imaginar-me la quantitat de sang brollant i cops fallats que sortiran al seguüent post...
Noia fingeix que li agrada el regal, el Peix fingeix que li agraden els dibuixos de la noia mentre planeja com seria millor fer parar-li les mans, i al patí es veu que hi havia pedra, molt útil objecte per provocar accidents.
Jo les noies lletges amb rinxols no les cremaria, de fet, ni les voldria dir quatre coses, tinguin Tourette o no.
A veure, que fins i tot he creat el joc de la vida! Però bé, realment és més complicat trobar autòmats o elements que no s'autodestrueixin que programar aquest joc.
A mi m'agraden les meves obsessions, per això són meves. Si no m'agradessin, les donaria a algú altre.
Respecte a la noia dels rínxols que descric aquí, aquesta no té res a veure amb la que vaig obrir en canal a l'ascensor. Aquesta segona era rossa, tot i que no ho vaig dir. I la que li vaig cremar els cabells, com que va acabar amb perruca tampoc és la mateixa. Hi ha moltes noies amb rínxols, per sort. I ara fa més d'un mes que no hi ha cap història amb sang en aquest bloc (i això no pot ser).
A tu no t'agraden, però pensa que fa molts anys en van esculpir una de molt famosa, la Venus de Willendorf. Ara bé, a mi aquesta escultura no em desperta cap mena d'interès excepte pel valor històric que representa.
PS: M'ha fet molta gràcia el tema de menjar pintures, m'ha costat caure-hi.
Ja ho hem vist ja. El joc de la vida, Peix troba noia, noia té rinxols, Peix esquartera noia. També es pot dir que la noia s'autodestrueix perquè sino no la trobaria el Peix.
Ja sé que a la nostra secta tothom ha s'anar sobrat d'ego, però vols dir que de debo podries donar les teves obsessions a algú altre?
Quantes vas matar fins ara?
La famosa aquella tenía cel·lulitis, s'ha de ser molt maníac per tenir-ne interes.
De debò? No, no les podria donar, encara en faria mal ús el receptor!
He perdut el compte, en temes de comptabilitat sempre he sigut una mica deixat. A més a més, en un aplec on hi va haver un accident, no sé quantes noies amb rínxols hi havia.
AAAAAAAHHHH!
Publica un comentari a l'entrada