La setmana passada vaig escriure sobre el pitjor professor que he tingut mai. No ho vaig publicar ni crec que ho faci. Vaig buscar, sense esforçar-m'hi massa, si en algun text d'aquest ictio-bloc hi havia alguna referència i no en vaig trobar cap. I m'estranya que no en trobés, ja que el mal que em va fer va marcar la meva vida com a estudiant. El text acabava així: No desitjo la mort de ningú però la seva, si arriba abans que la meva, la celebraré.
No sé per quina raó, ahir, abans d'anar a dormir, vaig recordar un altre professor nefast. Però, en aquest cas, estic segur que la culpa era meva. Ens ensenyava filosofia i història de la filosofia i a mi no m'interessava gens. Pensar? I ara! Saber què pensen els altres? No em facis perdre el temps, ensenya'm coses útils, si us plau. Potser anava una mica equivocat. Em negava a estudiar aquella assignatura, jo volia saber matemàtiques, física i informàtica que aprenia a banda, ja que saber programar, aleshores, no sé ara com està la cosa als instituts, no era una informació útil. I si no era útil saber programar, saber filosofia menys i això que ens van ensenyar Lògica.
Estàvem al passadís, davant de la sala d'exàmens i vaig tenir certs remordiments:
—Merda, no he estudiat res ni tampoc tinc idea de quin temari pot sortir a l'examen.
La noia que tenia al costat tenia els apunts a la mà. Li vaig prendre un full i vaig llegir quatre frases que tenia apuntades abans que es queixés i em fes tornar el full. El professor ens va obrir la porta i vam entrar per fer l'examen. Vaig escriure les quatre frases a les preguntes amb certa aleatorietat i, fent veure que estava pensant, vaig deixar passar l'estona fins que algú es va aixecar per entregar l'examen. Vaig aixecar-me pocs segons més tard i també el vaig entregar.
Al cap d'uns dies, el professor va arribar a classe amb els exàmens corregits. Va explicar que havia sigut un desastre d'examen i que la gran majoria no havia entès res però hi havia un alumne que havia captat molt bé la idea i que, amb frases curtes, ho havia explicat a la perfecció. Us podeu imaginar qui era aquesta persona. Em va dir pel nom. En aquell moment vaig pensar:
—M'ha posat un zero i em farà bronca davant de tota la classe.
—T'has guanyat la millor nota, no esperava que ho entenguessis tan bé, felicitats!
La cara d'indignació de la noia i de sorpresa de la resta de la classe, que coneixien el meu menfotisme, va ser genial. No recordo com vaig reaccionar però estic segur que, per l'època que era, em vaig posar a riure. Sempre reia aleshores, el professor no devia pensar que me'n reia d'ell.
5 comentaris:
Jo també vaig ser molt passota a les classes de filosofia, pero perque feiem poques. Programar vaig aprendre als 9 anys i em vaig empassar les bases a l'adolescencia. Nosaltres si que feiem informatica a l'institut -- perque era un institut d'informatica. Llavors a la uni em va semblar que van explicar menys que a l'institut, pero tampoc no es pot pretendre no sé quines coses de les politecniques. Anar fent un apren més que fregant els bancs de les unis. De fet, diria que em vaig equivocar de carrera varies vegades, pero tampoc no hi havia bioinformatica fa temps...
Quina sort que vas tenir! Un institut d'informàtica, crec que aquí seria una heretgia. Topar-se amb la realitat, al món de la informàtica fa aprendre molt més que qualsevol universitat. Però suposo que passarà amb la majoria de professions.
Bioinformàtica... has vist la peli Existen Z? Va per aquí la cosa?
"No desitjo la mort de ningú però la seva, si arriba abans que la meva, la celebraré." M'encanta aquesta frase, crec que te la robaré i la faré servir tard o d'hora.
La pots utilitzar sempre que vulguis, aquí tot és gratuït i lliure! T'anava a dir que hi havia una sola condició, que no la diguessis referint-te a mi, però seria lleig per part meva posar restriccions a la frase.
La paraula correcte vindria a ser 'cyborg'.
És clar que he vist ExistenZ! La cosa hauria de ser bastant més que allò...
Publica un comentari a l'entrada