dimecres, 14 d’octubre de 2020

El camí

Caminava per un camí estret, fosc i humit, com un congost profund. Si estirava els braços, podia tocar a banda i banda les roques altes, de color negre, d'un tacte aspre i que desprenien un aire gelat que em feia estremir. El camí no tenia final i es perdia a l'horitzó però no em preocupava; era la quietud estranya i la sensació que algú m'observava des d'un punt amagat que em pertorbava. Però no tot era fred i por. El terra, fet de sorra fina i compacta, era tou i càlid i els meus peus, descalços, agraïen cada pas. En trepitjar-lo em recorria una calma i una pau des dels peus cap a les cuixes. Gairebé ho podria definir com un plaer extraordinari però just després, gairebé al mateix instant, el plaer desapareixia i notava als braços i al pit la gelor de les parets i l'angoixa de sentir-me vigilat per un caçador expert que espera el millor moment per atacar.

Avançava pel camí infinit i monòton on el pas del temps era difícil, potser impossible, de sentir i només les meves passes li donaven continuïtat. Però el meu cos no era infinit i de mica en mica el cansament es va apoderar de mi. Les parets gelades, l'amenaça de l'observador però sobretot voler sentir el plaer de la terra no deixaven que m'aturés. I el mal a les cames augmentava i els braços, per culpa del fred i la humitat, s'anaven tornant insensibles i em semblava que deixaven de ser part de mi. El cap em pesava i els ulls ja no distingien el camí de la ceguesa. I l'aire cada vegada era més espès i la respiració s'anava tornant cada cop més feixuga. 

I avançava, i avançava esperant que l'observador, d'una vegada per totes, saltés a sobre i em devorés. Era el meu únic desig. El plaer ja no em reconfortava sinó que em tenia atrapat. I el fred i l'angoixa i la por… i jo. Només volia que deixessin d'existir.

5 comentaris:

artur ha dit...

Es va quedar atrapat com una llagosta dins una olla a foc lent... de la qual no pot sortir, perquè ja és massa tard !
Angoixant relat... pots fer un vídeo , pel Festival de cine fantàstic de Sitges ;)
Salut !

NoName ha dit...

A veure, entenc que els braços eren les aletes i els peus allò que tens de cua, però les cuixes??? Algú en podria dir a quina part del cos de peix corresponen?

I t'has oblidat dir si a prop del terra hi havia alguna font termal - resulta que poden ser radioactives...

NoName ha dit...

Aquest matí vaig veure una forma de peix al plat on havia tallat l'ananàs d'ahir al vespre, deixada per l'aigua de l'aclarada. I vaig pensar cridar als becaris per dir-los que el fantasma del Peix ens estava visitant i que vinguin amb els iphones preparats per fer fotos, però llavors vaig recordar que els becaris també estaven de cap de setmana...

Peix ha dit...

Intento mirar la majoria de pel·lícules que es presenten al Festival Sitges, Artur, sempre uns anys més tard, ja que només hi he anat una vegada a veure'l. Però les pelis que hi surten m'agraden. Seria un somni poder-hi fer algun dia una aportació, però no crec que passi mai.

NoName, els peixos tenim la forma que ens interessa tenir. Si tenia braços i cames, era perquè així ho vaig voler. I el terra no brillava, no podia ser radioactiu, crec.
Trobo molt fort i poc ètic que un becari estigui de cap de setmana. Això va en contra de la idea de l'esclavitud moderna. Aquesta fruita, de petit, m'inflava la llengua i em picava. Ara per sort ja no em passa. Si em puc aparèixer en una fruita, espero també poder aparèixer algun dia en una llesca de pa torrat, això m'elevaria a ésser diví!

NoName ha dit...

Dubto que n'apareguis en cap llesca de pa torrat, eh? No pots tenir aquest poder ^^

Els becaris essent de cap de setmana jo també ho trobo molt fort... Com si de cop tinguessin drets o algo!!! Si fins i tot el Jack Ma ho diu, un només pot estar treballant dia i nit quan encara és jove!