La Pedra

Gairebé totes les integrants de la caixa de pedres vivien al marge. Eren pedres petites de color blanc que semblaven confits. Al centre, hi havia La Pedra. Era d'un gris apagat tirant a fosc, amb unes vetes irregulars que semblaven blanques però era un simple efecte òptic pel contrast dels colors, ja que eren de color gris clar. Tenia la mida del palmell de la mà, una forma arrodonida i un tacte agradable però un pèl aspre perquè ningú l'havia polit. La vaig recollir fa anys de la llera d'un riu sec. No era una pedra bonica ni única, la resta eren totes més o menys igual. Però la vaig agafar i vaig xiuxiuejar-li, amb molt de compte que ningú em sentís, a partir d'ara seràs meva i només meva. I el meu riure maligne es va escapar espantant els companys de l'excursió que de seguida van fer no amb el cap amb un clar senyal de desaprovació per la meva actitud inesperada. La vaig guardar a la butxaca de la jaqueta i, en arribar a casa, la vaig tenir uns dies desada en un calaix perquè sabés que ella no manava ni tenia cap mena de poder, que era una simple pedra. I quan em va semblar que estaria tranquil·la, vaig agafar la caixa de les botes que m'havia comprat per anar a l'excursió i hi vaig posar La Pedra en una cerimònia adequada. Em vaig vestir amb les millors túniques, vaig deixar la caixa al mig de l'habitació i vaig alçar La Pedra. Vaig donar tres voltes amb La Pedra més amunt del meu cap, subjectant-la amb les dues mans i emetent sons guturals. Vaig deixar caure La Pedra a la caixa des de l'alçada del meu pit i el so sord i sec que va emetre em va fer témer que s'havia partit en dues parts però, per sort, només va ser un ensurt i La Pedra seguia sencera. Va quedar col·locada al bell mig de la caixa. Uns dies més tard, vaig anar a un basar a comprar pedres de color blanc que tinguessin certa similitud amb els confits, per posar-les com a decoració, ja que la caixa amb La Pedra tenia poc encant. Vaig guardar la caixa i allà va quedar abandonada fins ahir que, buscant les botes per anar d'excursió, me la vaig trobar a la cara, mirant-me de fit a fit, amb un somriure sorneguer i ple de rancúnia.