La fi de la Llei Seca

La meva aportació a Relats Conjunts:

Qualsevol que el conegui podria pensar que el seu temperament és calmat, que té les idees clares i que segueix una vida tranquil·la i ordenada. I no els falta raó, el seu pragmatisme i la seva racionalitat és inigualable a la resta de mortals. Es lleva cada dia a dos quarts de set del matí, fa una hora d'exercici, es dutxa, esmorza i a les vuit es posa a treballar. Para mitja hora per dinar i a dos quarts de cinc, ni un minut més, ni un minut menys, deixa de treballar. Berena una rajola de xocolata, llegeix una estona, es fa el sopar i el dinar de l'endemà i llegeix una estona més tot escoltant música clàssica. A dos quarts d'onze es posa a dormir. I el cap de setmana no és gaire diferent. Substitueix el treball per fer excursions curtes a la muntanya. I així durant tot l'any. És estrany veure'l en àpats o celebracions, però quan hi va no desentona, sempre ben posat i tranquil i amb alguna conversa agradable i mai amb cap copa a la mà. No l'he vist enfadat, ni trist, ni nerviós, ni angoixat. Però tampoc és apàtic ni es creu millor que la resta. Algú s'ha preguntat mai per què és així? Ha d'amagar alguna cosa. Algun dia trobaré el seu defecte.

A la meva primera festa vam ser un grup molt nombrós que ens vam trobar per sopar. I jo era el més petit, el germà petit. No hi va haver gaires possibilitats de menjar massa, ja que la major part del temps ens la vam passar cantant, bevent i rient. Vaig descobrir l'alcohol. I no puc negar que tot el que va venir després va ser pensant en la festa i la beguda; la sensació d'escalfor, d'eufòria, d'un petit mareig que distorsionava la realitat i feia de les festes un caos delirant, m'entusiasmava. Durant força temps vaig poder replicar aquelles sensacions frenètiques i esbojarrades encara que, sense adonar-me, cada rèplica tenia un cost. Havia de beure cada vegada més. I no en vaig fer cas. Perquè una cervesa de més no fa mal, ni prendre una copa per arribar animats al sopar és greu, tot el contrari, et converteix en l'ànima de la festa. O berenar una bossa de patates i quatre cerveses tampoc és dolent. I el cafè va deixar de ser cafè per ser un cigaló de rom, i els xupitos de tequila es van tornar indispensables per iniciar qualsevol celebració. I els combinats de la Terra, perquè és això és el que preníem corrien un darrere l'altre. I de mica en mica el petit mareig es va tornar necessari i quan s'esvaïa havia de beure una copa de vi, o un licor, o una cervesa. I vaig perdre el control. El meu cos va deixar de respondre i les meves idees gairebé es van apagar. Em van despertar els meus propis vòmits diverses vegades, em vaig tornar més vell del que em tocaria ser, vaig perdre les amistats que s'havien allunyat del meu comportament erràtic i em vaig trobar en la solitud més miserable. I juro que em va costar sortir-ne, ni tan sols sé si n'he sortit. Però per a mi, la llei seca ja no tindrà fi i m'haurà d'acompanyar fins al darrer dels meus dies, sempre sobri, sempre pulcre, sempre calmat. I és que ara, el que més m'aterra és perdre el control.