L'ordre

Pujo per un camí estret ple de pedres i arrels. Les meves cames es queixen a cada pedalada. —Aquesta energia que estic gastant a on va a parar? Calor del meu cos, sons, un potencial per alçada… Però quan baixi no em tornarà l'energia, on anirà a parar? Qui me l'haurà pres?—.

Aleshores em despisto i penso en l'energia que suposa l'ordre. Els llibres a les lleixes, els plats i coberts als armaris i als calaixos, les sabates escampades per terra, el llit per fer… Si em faig el llit i ordeno les sabates, transferiré energia al llit i a les sabates. Tot aquest ordre em pren energia. I a la llarga, el llit tornarà a estar desfet i les sabates escampades, sense energia. És tal qual un glaçó en un bol d'aigua calenta. El glaçó es desfà i l'aigua del bol es refreda. Glaçó i aigua calenta s'uneixen fins a trobar un equilibri de mínima energia. —Cal lluitar contra aquesta tendència?—.

I arribo dalt de la pujada. Uns metres per la carena i després una baixada endimoniada per un bosc fosc i humit on els arbres es tanquen cobrint el camí. M'he d'acotar sovint per no topar amb els troncs mig tombats, però el camí té una bellesa que em té atrapat. Baixar-hi sobretot quan el sol es pon, mentre s'escolen algun dels seus raigs vermells entre les branques i sentir l'olor de la terra molla, és una experiència que m'omple de felicitat. La baixada té un pendent que en alguns punts posa els pèls de punta, però la calma del bosc contraresta qualsevol sensació de desassossec.

—A partir d'ara deixaré d'ordenar el pis—, em dic a mi mateix quan ja soc a la pista que em retornarà cap a casa. —Serà un cau de merda—, em replico. —No puc gastar energia quan en un moment tornarà el desordre, és absurd—. I entro tot sol en una discussió forta i que gairebé arriba a les mans que, per sort, estan subjectes al manillar. I quan els crits entre una banda i l'altra fan que no pugui entendre res del que estic dient, faig un crit: —Prou!—, el crit, d'una vehemència desmesurada, ha sortit a l'exterior. Miro a banda i banda. El cel s'està enfosquint i no veig ningú a la vora. Trec el llum de la motxilla i el subjecto al manillar. L'engego i durant uns metres segueixo amb un silenci intern aclaparador. He de treure el tema. Proposo abraçar el minimalisme extrem i desprendre'm de tot, deixant només el necessari. Unes sabates, un bol, un plat, una forquilla… Només un element de cada. Així, d'aquesta manera, no es crea un desordre caòtic, ni es gasta energia a l'absurd. Totes dues bandes queden més tranquil·les. I el tema del llit, de moment, només es farà un cop per setmana, quan toqui canviar els llençols.

La resta del camí fins a arribar a casa són petits ajustos d'un contracte que, escrit, ocuparia pàgines i pàgines.