L'altre dia em va venir al cap un record que gairebé havia oblidat. No va venir pas per casualitat, va ser arran de la mort d'una persona. Tenia cinquanta anys acabats de complir. La seva salut era de ferro. Havia tingut una vida fàcil i sense gaires complicacions.
La vaig conèixer quan portava la seva filla de quatre o cinc anys a l'esplai on era monitor. Una nena força tímida i, com que en un inici li havia costat força adaptar-se, vaig parlar bastant amb ella per trobar la manera que encaixés al grup. Ho va fer tota sola. Però nosaltres vam seguir parlant cada dia després de l'esplai. Em sentia molt còmode amb ella i, encara que en un principi només parlàvem de la seva filla, de mica en mica ens vam començar a explicar com havia anat la setmana i de qualsevol cosa. No sé com va anar, però aquestes xerrades informals de després de l'esplai van anar evolucionant a una relació que no sabria definir. Jo era un adolescent que anava a l'institut i ella una dona casada però teníem un punt en comú, estàvem enfadats amb el món. Aquesta estranya relació va durar el que dura un curs, de setembre a juny. I es va acabar sense que me n'adonés, com si mai hagués passat. El curs següent ella no va portar la filla a l'esplai i jo ja no vaig seguir de monitor. Me'n vaig oblidar.
L'altre dia es va deixar caure per un penya-segat. Sé que no en soc culpable però, així i tot, me'n sento.
7 comentaris:
A veure, com pots parlar de tot amb una persona i no saber que té ganes de deixar-se caure per un penya-segat... ??? Quina mena de peix més superficial pots esser?
NO cola!
Si jo era un adolescent, han passat gairebé 20 anys d'aleshores... No crec que és volgués matar fa vint anys, o potser sí. No anava pel món preguntant, ei, tens previst matar-te d'aquí vint anys?
En tot cas tens raó quan dius que que sóc un peix de superfície. No he baixat mai a més de cinc metres de profunditat a sota l'aigua.
Històries que coincideixen en un punt temporal i que desprès segueixen cada un el seu camí independent... no es pot ser responsable de tothom que neda al teu costat durant aquell moment fugisser, ni tampoc indiferent al seu destí, en quant t'has relacionat.
Salut ;)
A quina part del conte resulta que la dona va morir ara i no pas al mateix any que la vas conèixer?
Quina pinta tens, més o menys? Daurat amb ratlles? :-D
A la part que diu arran, crec. Podria haver escrit "a causa de". No sé si "arran" era prou correcte.
Soc com una carpa del riu Onyar, però en petit. Gris fosc o negre. De vegades, si és un dia especial, soc de color blau fosc. Un dia, ja fa temps, en una botiga, em van preguntar per què no triava una roba més vistosa. Hi ha una llei a la naturalesa que diu, els colors llampants, sobretot al mar, volen dir, verí. Jo no soc verinós, crec.
Tens raó, Artur. De vegades és complicat saber què es pot controlar i què no es pot sobre el que passa al voltant.
Doncs no vas tan malament, gris o negre - els que pregunten no tenen gaire idea de la moda. Avui segur no et vaig veure al riu entre els altres peixos.
Vols dir que els peixos daurats amb ratlles són verinosos?
Publica un comentari a l'entrada