diumenge, 14 de juny de 2020

Sortida amb bici

L'altre dia vaig sortir amb bicicleta. No tenia la intenció de fer gaires quilòmetres. La meva idea era anar a veure un arbre colossal que hi ha prop d'on visc. Un cop allà el contemplaria una estona, esmorzaria i tornaria cap a casa. Tampoc tenia gaire temps, a mig matí tenia una reunió i no podia arribar tard.

A mig camí, poc abans d'arribar a l'arbre, vaig aturar-me un moment per contemplar una puput que s'estava en una branca d'una alzina. Des d'allà on m'havia aturat, veia de lluny un camí estret i molt dret que he pujat i baixat diverses vegades. De cop i volta en aquell camí vaig veure pols que s'alçava amb una violència inesperada. Em va semblar veure una bicicleta que volava. Em vaig quedar glaçat. Algú havia caigut per aquell camí i em temia que s'havia fet força mal. L'havia de socórrer. Vaig girar cua per anar a buscar el camí. L'arbre, ja el veuria un altre dia. La pujada era dura. El terra estava molt trencat i com que em sentia nerviós relliscava cada poques pedalades. Em vaig obligar a centrar-me per oblidar durant uns instants què havia vist només per poder avançar amb la celeritat més gran possible. Quan arribés al punt del camí on havia vist la caiguda ja em posaria a ajudar i a trucar si fes falta a qui fos. No va ser fàcil. Tenia al cap la imatge de la bola de pols i la bicicleta volant. Però ho vaig aconseguir posant la ment en cada pedalada, en cada múscul del meu cos que em servia per superar la pujada. Tenia el pols disparat, més amunt de cent vuitanta pulsacions per minut però no vaig afluixar en cap moment.

I vaig arribar al punt on m'havia semblat veure la caiguda. No hi havia cap ciclista. No hi havia cap bicicleta. No hi havia cap marca d'una caiguda. Vaig pujar més amunt, amb la bicicleta a la mà, cridant "Ei! On ets?", "Estàs bé?". No hi havia resposta. Vaig seguir pujant fins a arribar dalt de la carena però no vaig veure a ningú ni vaig sentir cap resposta a les meves preguntes. Vaig baixar parant-me gairebé a cada pas per mirar si el veia entre els esbarzers, per si veia algun moviment entre els arbusts que fos estrany. Però no hi va haver sort. I vaig treure el mòbil per trucar a emergències i explicar la situació. Però en aquell tram de camí no hi havia cobertura. Vaig tornar a pujar a dalt de la carena i tampoc hi havia cobertura.

Aleshores em vaig dir: "Baixo fins al camí principal i des d'allà segur que tinc cobertura". Vaig pujar  a la bicicleta i, deu segons més tard, la roda de davant em va relliscar, se'm va girar noranta graus i valg saltar per sobre la bicicleta, aixecant molta pols i fent volar darrere meu la bicicleta.

4 comentaris:

NoName ha dit...

Això de posar ment i muscul en cada pedalada no et va sortir gaire convincent...

Peix ha dit...

Ni crec que la història sigui gaire convincent!

artur ha dit...

Això de ser espectador i protagonista, a vegades te mal fer, eh !.... no surt a compte fer tots els papers a la vegada ;)

Peix ha dit...

Problemes de qui ho vol aclaparar tot...