Història en tres parts - III

Tercera part

El viatge va començar amb mal peu, però va ser fantàstic. Hi vaig anar amb la Sandra una setmana, els primers dies de juliol. Després tornava perquè havia de fer de professor en una acadèmia d'estiu. Ho teníem tot planejat. L'aniríem a esperar el dissabte mateix que arribàvem a la sortida de la seva facultat. Havia parlat amb els seus pares i van procurar saber el seu horari i què faria. I ho vam fer, però no el vam veure sortir. La Sandra i jo, des de l'altra banda del parc, vam estar des de les tres de la tarda, havia de sortir a quarts de quatre, fins a les sis quan, fastiguejats, vam trucar als seus pares. Ells van trucar al Pablo. I més o menys mitja hora més tard ens van trucar. El Pablo s'havia posat malalt. Li van explicar la nostra sorpresa. Al cap d'un moment em va trucar el Pablo. Tenia la veu pastosa però no em va parar de fer preguntes. Què hi feia a Londres, qui era l'amiga Sandra, per què no l'havia avisat... Vam quedar que ens trobaríem l'endemà a les nou del matí al parc Ravenscroft, que segurament es trobaria millor.

Quan vam arribar ell ens esperava. Amb el segon que vaig dubtar en veure'l, la Sandra ja s'hi havia tirat gairebé a sobre. Es va presentar i li va explicar que érem amics de la facultat. El Pablo el primer que li va dir va ser, M'encanta la teva perruca. Després ens vam abraçar i jo em vaig sentir en un principi una mica cohibit. Ens va portar a un mercat de flors ple de parades i gent. Semblava una celebració. Ens va explicar que cada setmana era així d'animat. Que ell hi vivia a la vora i que li encantava passejar-hi. Vam estar tot el dia amb ell. No semblava pas que el dia abans s'hagués posat malalt. Vam acabar a les tantes en un pub on coneixia a la majoria. Durant aquells dies va estar sempre per nosaltres i ens va portar per tots els racons que li agradaven i en canvi no vam visitar les zones més turístiques.

Quan ens vam acomiadar, a l'aeroport, vaig fer una gran abraçada al Pablo. Ell em va dir que a l'agost vindria uns dies i que, paraules seves, havíem de recuperar, fos com fos, la nostra complicitat. També em vaig acomiadar de la Sandra, que es quedava uns dies més, per anar a Edimburg a veure una amiga seva.

No vaig saber res del Pablo ni la Sandra durant tot l'estiu. Vaig provar de trucar-los diverses vegades però no em van contestar ni em van tornar la trucada cap dels dos. Ara seria tot més fàcil però encara no teníem la comoditat de les xarxes socials. Al setembre m'estava preparant per començar el màster. Estava prop de la facultat quan els vaig veure passar agafats. Em vaig quedar glaçat. Per a mi aquesta va ser la pitjor traïció que he patit a la vida. M'hauria fet mal però m'ho haurien pogut dir. Jo no ho volia però es va trencar qualsevol relació amb ells, ja que no van fer l'esforç de buscar-me i jo no vaig fer l'esforç de contactar amb ells. Vaig saber amb el temps que es passaven la vida viatjant.

Si m'haguessin dit alguna cosa, m'hauria agradat preguntar-los per què no m'havien dit res, i els volia dir que estava disposat a perdonar-los. No era culpa meva. Tenia la vague esperança, i no sé per què, que algun dia em trobaria al Pablo i, no ho sé, tot s'arreglaria, i que si més no, tornaríem a ser els amics que havíem sigut.

Fa uns dies es van posar en contacte els pares de la Sandra amb mi. En un viatge a la Xina, prop d'una ciutat que es diu Datong, la Sandra i el Pablo van tenir un accident de moto. Em van explicar que els cossos els repatriarien en dues setmanes i que aleshores farien una petita cerimònia, que els agradaria que hi fos.


Nota: he tirat pel dret, sense repassar res, no m'ho tingueu en compte.