Diumenge

Seguint els preceptes, avui acaba la setmana. I he descansat. És per aquesta raó que no publicaré cap entrada.

Al matí he agafat la bici pensant que al llit s'hi estava molt bé. A fora feia bona temperatura encara que no es veia el sol per la boira que es trobava a uns metres sobre nostre. He anat a pujar a una petita muntanya i mentre anava pujant, entrant dins de la boira, la temperatura baixava i baixava. No anava preparat pel fred que feia, però, per sort, quan he superat la boira, el sol escalfava de valent. Dalt de la muntanya hi havia dos autocars de gent d'edat avançada. Els autocars feien molta pudor. Pudor de fum i d'autocar, aquella pudor rància de pols i suor que queda impregnada a les fosses nasals durant una bona estona. M'he assegut en un banc per menjar-me un plàtan, lluny del bullici de tota la gent. Com que m'arribava la pudor de fum dels autocars, molest, he menjat de pressa el plàtan per marxar de seguida. Just quan pujava a la bicicleta unes senyores han aparegut al meu davant i, parlant entre elles, un ha dit: -Sentiu quina bona olor? Això és natura.- Només la sort podria explicar com han salvat la vida. He marxat corrents i només quan m'he trobat a tres quilòmetres d'allà m'he començat a sentir bé arribant a moments de gaudi molt elevats.

La resta del dia ha sigut millor, però per què ho hauria d'explicar? Mentida, res supera a baixar a tota velocitat amb bicicleta per camins i corriols.

Per altra banda, aquesta setmana, el qual he exposat sense vergonya a tot el món sabent que no arriba a pràcticament ningú però arriba, ha sigut d'allò més normal. Hi ha hagut tres fets remarcables que no s'han de repetir. Un d'ells, per un tema lògic i físic, no es repetirà mai més. He comprat festucs pelats per primera vegada a la vida. La pròxima vegada que en compri serà la segona, i després la tercera i, així, successivament, fins que arribarà el dia que no en compraré més, ja sigui perquè estic mort, ja sigui que no es poden comprar més festucs pelats. He comprat, ha sigut una setmana de consum, una bicicleta nova que encara no tinc. L'últim fet no l'he explicat perquè em fa respecte. El meu telèfon mòbil té una malaltia molt estranya. Crec que és càncer de pantalla. Dimecres va aparèixer un punt minúscul de color negre. Un píxel mort, vaig pensar. No en vaig fer cas. Què és un píxel mort en una pantalla de milers i milers de punts que s'il·luminen? L'endemà aquest punt semblava una petita ratlla. Vaig pensar que no ho devia veure bé. Què són diversos píxels morts en una pantalla de milers i milers de punts que s'il·luminen? I divendres aquesta ratlla tenia forma de "c". Vaig anomenar a aquest problema el petit tumor del mòbil. Però no podia confirmar-ho, necessitava més proves, més dies. -Potser estan descansant i l'endemà tot torna a la normalitat-, em vaig dir. Però no va ser així, ahir aquest tumor havia crescut i tenia una forma estranya, ja no era una "c". I avui, creixent una mica més, ara també té una ratlla de cinc mil·límetres cap amunt. La malaltia avança sense pressa però no es detura. Com acabarà? No se sap. En canvi, la setmana acaba aquí.