Nit de tempesta

Aquesta nit la pluja i el vent no han deixat que caigués en un son profund. He tingut somnis estranys i hi ha hagut moments que no he sabut distingir la realitat del somni. Com si estigués malalt i amb febres altes, delirava i veia imatges i sentia sorolls que no sé dir encara si han sigut reals o no.

Al supermercat del costat de casa marxa la llum mentre estic fent la compra. La llum tènue i pàl·lida d'emergència inunda l'espai i el silenci sobtat em glaça la sang. On ha anat tothom? Sento el crit d'un nen que ve del final del passadís i veig una ombra que s'escapa. Corro per trobar-lo i preguntar si es troba bé i el veig fent saltirons feliç i content. Aleshores es gira cap a mi i s'acosta corrents. De sobte soc al meu llit i el nen també hi és i intenta escanyar-me. Jo em vull moure però el meu cos no respon i tinc la sensació que no puc respirar i amb un esforç que em sembla titànic em desempallego d'aquesta rigidesa i respiro, i palpo el llit buscant el nen. Estic sol però l'esgarrifança no em marxa de l'esquena. Tinc la sensació que hi ha algú que m'està observant. Acabo obrint el llum i faig una volta pel pis, gairebé tremolant, fins que torno al llit per intentar dormir.

Veig el manillar de la bicicleta de muntanya al meu davant. Què fa a l'habitació? O estic al menjador dormint? Estic al menjador, on tinc les bicicletes. Veig perfectament el manillar a un pam de la meva cara. Al lloc on hi hauria d'haver la bicicleta n'hi ha una de més petita, una de plegable. M'espanto pensant que és la meva, la que un dia se'm va partir per la meitat. No pot ser, la vaig llençar, aquesta és d'algú altre. Què hi fa al meu pis una bicicleta que no és meva? Qui l'ha posat? Noto una esgarrifança per tot el meu cos i de sobte agafo molt de fred. Des del llit, al menjador, no puc estirar el braç per agafar la bicicleta. De fet no em puc moure. Noto la presència d'algú a l'altra banda del menjador però no em puc girar per veure'l i intento cridar amb totes les meves forces. Diria que se m'escapa un gemec mig ofegat i em desperto agafant amb molta força el capçal del llit. Em tapo amb el nòrdic però el fred glaçat no marxa. A fora el xàfec pica amb força a les persianes que no paren d'espetegar. No vull mirar al meu voltant, no vull aixecar-me per anar cap al menjador a comprovar si hi ha la bicicleta plegable. No em moc i unes passes se senten a la vora i el crec-crec d'una bicicleta dins del meu pis m'accelera tant el cor que tinc la sensació que pot sortir per la boca d'un moment a l'altre.