Fa pocs mesos van tornar a asfaltar el carrer on visc. Aquest carrer és per als vianants des de l'inici fins al final amb l'excepció dels veïns que hi poden passar amb vehicles motoritzats. Els cartells que hi ha avisen que és per al seu ús únic i exclusiu amb avisos de multa per a la resta. Poso la mà al foc que qualsevol habitant de la Terra és veí per tant la quantitat de multes deu ser força pobre. Un altre fet a tenir en compte per poder explicar la història és que la setmana passada va ploure. És un fet poc habitual però suposo que és conegut per la majoria. No explicaré com funciona la pluja, no en tinc ni idea, encara que puc afirmar que, quan plou al voltant de casa meva, l'asfalt del carrer es mulla i fins ara sempre ha sigut així. I, com passa cada vegada d'ençà que l'asfalt és nou, es crea una pel·lícula d'aigua, ja que costa bastant que s'escoli cap als laterals. Tampoc en tinc ni idea d'asfaltar però crec que no s'hi van esmerçar gaire. I és en aquesta desídia en fer la feina ben feta que caracteritza el tarannà de la ciutat que trobo instants de felicitat que per altra banda no tindria.
El dia que va ploure, a quarts de vuit del matí, just abans de la sortida del sol, caminava pel carrer direcció a la feina. La pluja havia fet una treva i la capa fina d'aigua va fer que l'asfalt negre es convertís en un mirall. No vaig poder estar-me d'avançar mirant a terra i, sense poder amagar el somriure, a cada passa imaginava que el món era al revés. Veia els edificis de cap per avall, els arbres a mig esfullar com penjaven i el cel com s'anava aclarint. En una de les passes, molt avall, va passar un petit estol d'ocells. Eren ells que ara nedaven i jo volava.
6 comentaris:
La pluja es forma primer i abans de tot perquè hi ha nuclis de substancies que atreuen els vapors a l'atmòsfera, principalment H2SO4. Quan als vapors d'aigua els toca condensar-s'hi per condicions donades de temperatura i pressió cauen en forma líquida. És així de senzill, fins i tot per als peixos. Ara bé, nedar dins una pel·lícula d'aigua a l'asfalt pensant que voles... és bastant més complicat.
Et felicito per la imatge final del relat, la frase de "Eren ells que ara nedaven i jo volava. " et transporta a una altra dimensió ;)
És pluja àcida? Pensa NoName que pels els peixos la pluja no ens importa massa, ja anem sempre molls.
Gràcies artur! Em fa feliç que t'hagi agradat :)
És pluja normal, hòsties! És com es forma de manera natural, pensa en els principis de l'homeopatia i entindràs millor ^^
El meu coneixement de química és d'un trimestre, unes poques hores a la setmana, en època d'adolescència. Que fos adolescent quan me'n van ensenyar (els peixos passem etapes vàries també, no vulgueu els humans aclaparar-ho tot) no és excusa perquè recordo altres matèries d'aquella època. Però que fos només un trimestre de la meva vida com a estudiant sempre m'ha sorprès. Evidentment sóc força analfabet en aquest camp. Ho sento, formo part del fracàs de l'ensenyament del país.
Segons els principis de l'homeopatia, si l'aigua té memòria, recordarà que es va formar a partir d'àcid sulfúric i això farà que l'aigua tingui un principi actiu d'àcid sulfúric i quan et toqui, si creus en l'homeopatia perquè si no hi creus pots fer vida normal, et cremaràs. Tinc coneguts que per una banda no creuen cap religió però després són grans defensors de l'homeopatia. D'això se'n diu sortir del foc per caure a les brases.
Culleres... Apostaria que vaig dir els _principis_ de l'homeopatia, no pas els mites!!!
Publica un comentari a l'entrada