dilluns, 11 de novembre del 2019

Crítica

Avui he recuperat tot de crítiques dels llibres que ens obligaven a escriure per certificar la validesa de la nostra lectura. He de dir que trobava vergonyós que dubtessin de mi i per això les meves crítiques eren directament una crítica al professor que les revisava:
Aquest llibre m'ha agradat molt. Va d'un noi que es diu Frank i d'un altre que es diu Einstein. Els dos es fusionen i en surt en Frankeinstein. Maten el germà, la nòvia, un amic i un altre per desesperació. I no escric res més perquè no em queda més full*.

*Nota del crític: Me l'he llegit.
Tenia aleshores la mania de llegir més d'un llibre per setmana, m'agradava molt i la biblioteca era inabastable. Haver d'escriure dues crítiques per setmana, perdent un temps molt valuós de lectura, era terrible. Existia, a més a més, certa competició per qui llegia més llibres. Jo, que era i soc un fatxenda, acostumava a agafar-ne de llargs i anava per les primeres posicions en el rànquing dels millors lectors. I no anava primer perquè hi havia qui llegia novel·les curtes per poder tenir l'honor d'estar al capdavant. El cas és que rebia moltes queixes del revisor al director i aquest no en feia més cas del necessari. Però un dia, per l'enveja natural d'un company que havia estat un mes per llegir un llibre i jo havia necessitat poc més d'una setmana, era un totxo de veritat, el company es va anar a queixar al director. Aquest, pensant que potser realment no estava llegint els llibres que deia, em va venir a buscar i tenint el revisor i el company a la vora em va fer explicar el llibre. Vaig estar gairebé un quart d'hora explicant-lo pàgina per pàgina i abans d'arribar a la meitat em van demanar si us plau que parés, que tenien ben clar que l'havia llegit. A partir d'aquell dia ningú més va dubtar de mi i em vaig guanyar l'honor de no haver d'escriure mai més ressenyes.

I és que hi ha victòries i victòries, i aquesta encara ara em fa sentir orgullós.

3 comentaris:

NoName ha dit...

A quina mena d'escola dius que vas anar?? La de l'oceà Pacífic, potser?

Recorda que a Pons's blog els dimart es publiquen CT-s vintage dels que més interes et poden despertar. Demana't ja un jersei online amb el text "DIMARTS VINTAGE" del font que més t'agradi! No et recomano Comic Sans.

artur ha dit...

Con es diu " No vols caldo, dues tasses !!" heheheh molt bé !! ;D ;D

Peix ha dit...

Perdoneu que estava perdent el temps amb coses menys importants.

NoName, L'escola de l'oceà pacífic era massa avorrida pel meu gust. La del mediterrani era interessant, però tenia uns perills que no comentaré aquí. Vaig anar a una escola situada en un gran golf marí d'on vessaven grans rius amb força que transportaven còdols i tota mena de sediments. No t'enganyo.
Demà tornaré a Pons's blog que aquests dies no em venia de pas. Perdoneu la meva absència.

Artur, es veu que ara ja no fan això de les crítiques en aquella escola. Però no pas per la meva estúpida queixa, sinó perquè ja no hi ha ningú que les vulgui revisar.

Creative Commons License