Enfilem ben amunt per la torre de guaita. Som dos soldats que lluitem contra l'enemic que s'acosta. Demanen que vigilem mentre seguim per una escala de cargol interminable i com que som molt valents, no necessitem ajuda per arribar a dalt de tot. El vent de la tarda ja refreda, ens tapem bé i després mirem avall i veiem que els arbres s'han fet tan petits com formigues. I les muntanyes marquen una silueta fosca que fins i tot fa una mica de por.
- Allà! Mira allà al fons Arnau! Ens ataca l'enemic!
I jo faig un crit d'alegria i em preparo per disparar les fletxes.
- N'he mort un!
- I jo un altre!
- Vigila Roger, per l'altre banda també en vénen!
- Els dispararé totes les meves fletxes.
I així aconseguim guanyar la millor batalla de la nostra vida. Quan ens hem apropat a les vores de la torre ens han agafat però hem pogut matar tots els soldats que venien a l'atac. I diuen que hem de baixar però des de les muntanyes els dolents han portat uns núvols vermells i taronges cap a nosaltres.
- No volem baixar perquè hem de salvar la torre!
Expliquen que es fa tard i que hem de marxar o no arribarem a temps per sopar si ens entretenim gaire estona més. Aleshores disparem les últimes fletxes als núvols maleint l'enemic i comencem a baixar amb molt de compte per l'escala de cargol desitjant poder-les tornar a pujar un altre dia.
4 comentaris:
Un relat rogent, amb pluja i vent.
Ho vaig escriure pensant en dos nens que han anat d'excursió amb les seves famílies en alguna de les torres de guaita que tenim escampades pel principat.
La veritat, no sé si me'n vaig sortir :)
doncs si peix te n'has sortit prou bé , molt bé quasi he vist i sentit aquest joc i els nens entre rialles
sort que eren fletxes de ventosa
Publica un comentari a l'entrada