A la piscina

Ahir fent la meva sessió de piscina darrere unes ulleres sense graduar, mig rallades i plenes de gotes vaig avançar a gran velocitat i fent notar la meva superioritat com a esportista a una senyora d'una edat confusa però tirant a una xifra digna d'admiració de manera que, molt satisfet, tenia tot el carril per a mi sol durant la resta de la piscina. Però quan estava a punt d'arribar al final me la vaig tornar a trobar al meu davant. Espantat, davant de tal velocitat i amb una manera de nedar tan discreta que passant pel meu costat ni me'n havia adonat, vaig parar-me amb sec. Aixeco el cap i és ben cert, veig a la senyora com es para un moment abans no torni a fer una nova piscina. No em puc creure com s'ho ha fet però com que la meva vista és bastant borrosa, imagino que m'ha avançat i que ella sí que és una esportista de debò. I quan ja tenia la idea que per enèsima vegada jo era noi que va parant per deixar passar els que en saben, em toquen a l'espatlla i una senyora clavada, amb el mateix vestit de bany, el mateix casquet i les mateixes ulleres em demana pas i em diu que no em quedi parat al mig de la piscina. I em vaig posar a riure sentint-me igual com es deuria sentir la llebre, enganyada per dues tortugues ben espavilades.