Ja sé que a la imatge no plou, però...
Camino entre una multitud assedegada de sol en un dia de pluja. El llibres agafen humitat protegits sota plàstics molls de les gotes que amb intermitència no paren de caure en tot el dia. Busco un llibre però no el trobaré ni al matí ni a la tarda en cap parada de la plaça. Les roses, en un dia gris, mostren el seu millor color vermell intens i estic a punt de comprar un ram per a regalar-lo a la primera persona que passi pel meu davant. Però no ho faig. No regalaré cap rosa. Aquest any, la temptació és molt gran, però no faré res. Ja estic cansat de córrer per arribar a pocs metres d'un destí incert i fer una passa enrere per marxar, rebutjant-me a mi mateix per por a que ho facin els altres. I xop de cap a peus de camí cap a casa, les gotes em fan pessigolles a la cara mentre m'assec en un banc per gaudir de la pluja durant un instant. M'hi trobo una rosa perduda. Quan l'agafo una espina em punxa un dit i em fa mal. La llanço lluny amb totes les meves forces i és llavors quan decideixo rebutjar el dolor tornant-me fred i distant a totes les coses.
8 comentaris:
Uiii, això de fer ploure el dia de Sant Jordi, no agradarà gaire, però el teu relat no s’entendria en un dia blavós i net. El destí sempre hi és, no cal córrer, només deixar-se portar amb pas ferm – el nostre- , costa, però, per això les roses duen espines. Després, ja podràs gaudir de la seva fragància.
M’agrada com escriu i m’ha agradat el relat. També m’agraden els dies plujosos i grisos on el color és especial.
Fins aviat.
Gràcies!
Pobre protagonista, no l'he tractat gaire bé...
Un relat diferent! ben narrat! pobre punxar-se i tot i restar fred....no es refarà?
No sé pas si es refarà, això depèn de si la següent imatge de Relats Conjunts s'escau per a aquest personatge o ha de ser un de nou... Però espero que es pugui refer, no seria bo deixar-lo així.
Gràcies!
crec que necessita d'algú que estigui per ell....però si no ho proba no ho aconseguirà.
És un relat molt amarg, però qui no s'ha sentit alguna vegada així no? Per sort, les coses canvien, amb el nou dia segur que es veu tot de diferent manera, tot i que quedi la ferida de la punxa.
Et recomano que et decideixis a regalar la rosa, ja veuràs que després et sentiràs millor.
Bon relat.
Teniu tota la raó!
Publica un comentari a l'entrada