Precisió

El que em molesta més és que vaig haver de comprar-me una cinta mètrica nova. Fa anys ja en vaig comprar una. Tenia un mal dia. La feina m'havia deixat esgotat i poc abans de plegar m'havia agafat un fort mal de cap que ja no marxaria fins a l'endemà. A la tarda em vaig estirar una estona, però encara va ser pitjor. Vaig sortir al carrer cap a la ferreteria per comprar la cinta mètrica, ja no recordo per què. Feia fred. I vent. La ferreteria no era lluny. Havia de baixar fins a la plaça i, a la cantonada, en una casa amb l'arrebossat que es desprenia de la façana, hi havia la ferreteria. Vaig travessar la porta vella amb els marcs mig bombats. El terra de rajoles hidràuliques era bonic, però a cada passa les rajoles tremolaven. La botiga era plena de clients que havien tingut la mala bava d'anar a comprar un moment abans que jo. Vaig agafar la primera que vaig trobar. També era la més barata i només feia dos metres. Quan em va arribar el torn, li vaig plantar al botiguer la cinta mètrica. —Res més? —em va preguntar. —No, deu minuts per la cinta, esperant que un vell triï un paquet de cargols perquè no recordava la mida —vaig respondre. El botiguer va aixecar les espatlles i em va dir el preu que ja no recordo. Vaig pagar i vaig marxar amb la mirada inquisitiva d'altres clients que esperaven i suposo que m'havien sentit.

La cinta mètrica feia dos metres, deia, però al metre setanta ja no donava per a més. Una estafa, però fins ahir aquesta mida sempre va ser suficient.

El nou veí era alt. Ens vam veure per primera vegada a mitja escala, ell pujava i jo baixava. Ens vam saludar i ja em va semblar alt, però no tant. Ahir a la tarda me'l vaig tornar a trobar al pàrquing. Estava al mig del pas, davant de la baixada. La porta del pàrquing m'irrita. S'abaixa de seguida i s'obre amb una parsimònia que exaspera. Quan des de dalt la vaig veure oberta vaig sentir-me satisfet. Vaig baixar confiat i quan ja estava a punt de creuar-la, el nou veí era allà al mig, acotat i mirant a terra. Vaig frenar de cop. I la maleïda porta es va començar a tancar. L'home es va espantar i es va alçar de sobte. Ell, alt i prim, amb un polo blanc, em va mirar amb un somriure estúpid. Vaig prémer el botó del comandament de la porta. Es va aturar. Amb la porta mig tancada, veia els texans que li feien bossa amb el cinturó. I les sandàlies. Anava amb sandàlies. Em va fer llàstima. Vaig prémer el botó de nou amb força, apuntant a la porta, sacsejant el comandament, per si així s'afanyava a tornar-se a obrir. La porta va començar a pujar, sense presses. Abans que arribés a dalt vaig accelerar per entrar d'una vegada al pàrquing. El veí no va tenir temps d'apartar-se. Vaig aparcar el cotxe, vaig mirar si s'havia fet alguna marca al capó i, veient que no havia passat res, vaig anar a veure el veí. Estava estirat a terra, inconscient. El vaig agafar pels braços i amb penes i treballs el vaig entaforar al maleter.

A casa vaig menjar una mica i vaig agafar la cinta mètrica. El veí encara jeia inconscient al maleter. Vaig esperar amb paciència que s'obrís la porta, vaig pujar al carrer i vaig allunyar-me cap a la casa del llac. Un cop allà vaig estirar el veí a terra per mesurar la corda que necessitaria. No arribava. Vaig llançar la cinta contra la paret, la seva carcassa es va trencar i la cinta es va desplegar de cop. Hauria pogut mesurar la corda a pams o posant-la al costat d'aquell cos tan llarg, però volia fer bé les coses. Vaig tancar l'home en una habitació per si es despertava i vaig tornar a la ciutat, a la ferreteria. Tres metres. Vuit euros amb seixanta-quatre cèntims. Abans de pagar-la, la vaig estirar tota, davant del botiguer i la gent que esperava el seu torn. Tot correcte. Vaig tornar a la casa del llac. L'home s'havia despertat, però estava desorientat. Tot i això, quan em va veure no va somriure. Es va estremir. Li vaig demanar que s'estirés. Va intentar allunyar-se de mi. Vaig bufar preguntant-me per què no feia cas a la primera. Vaig anar a fora a buscar una pedra. En vaig agafar una de ben grossa. Tan bon punt la va veure, es va estirar. Metre noranta-vuit. El cap, vint-i-cinc centímetres. Tenia un coll llarg, però no ho vaig mesurar. Vaig marcar la corda i vaig tallar-la.

Li vaig lligar la corda als peus. També li vaig lligar les mans. L'home cridava i vaig demanar-li que no fes tant soroll, que em molestava. Vaig anar a buscar els taps, que no van servir per eliminar del tot els seus crits, però almenys no m'atabalaven. El vaig arrossegar cap a la barca. L'home es movia molt. Massa. Amb un cop de peu al clatell, va quedar mig atordit. A la barca, vaig acabar de preparar la corda i vam navegar cap al centre del llac. Es començava a fer fosc. Es va despertar quan ja el tenia cap per avall per la borda. Vaig fer baixar la corda fins que el cap va entrar dins l'aigua. Durant una bona estona es va sacsejar amunt i avall. No el sentia gaire amb els taps posats i el soroll de fons del motor de la barca. De tant en tant, m'esquitxava, però no em molestava. Quan ja era ben fosc, va deixar de moure's. Vaig tallar la corda i vaig deixar que el cos caigués a l'aigua. Vaig tornar al meu moll. A dins de la casa gairebé m'entrebanco amb la tira estirada de la petita cinta mètrica.