Bipolar

Vaig començar a escriure paraules sense sentit. Tampoc no les llegiries per molt que les posés a les portades de tots els diaris, ni dalt d'un avió amb una pancarta gegant. No podia entendre res de tan bipolarisme patètic. Un dia, pel carrer vaig rebre un bombardeig de milers de paraules que s'entrebancaven les unes amb les altres. Un altre dia, entre una paraula i una altra aprofitava per fer una capcinadeta. Ni una cosa ni l'altre. Potser la primera, sense anar més enllà. Sobretot, sense anar més enllà. Perquè no podria esperar-ne res de bo si no es demostra el contrari.

El petó

Una nova proposta de Relats Conjunts



Tenia unes ganes boges per repetir el petó que ens va retrobar però mesos de convivència continuada havien convertit la nostra relació en una rutina insulsa. Hores i hores cadascú al seu ordinador mirant fotos, parlant per xats, comentant articles, imatges, frases... I cada dia, quan es feien quarts de nou del vespre, obríem el xat i ens preguntàvem, què, què fem avui per sopar amor? Una vegada li vaig demanar un petó, un d'igual com el d'aquell dia al mig del carrer. Però em va dir: -Va, no veus que estic parlant amb els amics ara?

Les ganes del petó es van tornar en necessitat. La necessitat es va convertir en angoixa. L'angoixa en desesperació, la desesperació en odi i l'odi en ràbia! I li vaig clavar un gran ganivet com un petó que arriba al fins al fons del cor.

1. El primer record

Em desperto i tot és fosc. No sé on sóc ni com hi he anat a parar. El terra és fred però no em molesta i m'estic una bona estona amb els ulls oberts sense veure res. Intento saber què feia abans de trobar-me en aquest espai desconegut però no ho recordo. Em sento tranquil i no tinc por. Tinc la sensació d'estar completament sol i quan em passa pel cap fer un crit per sentir alguna resposta m'adono que el silenci és absolut. No vull trencar aquest moment. Passen minuts i potser hores i m'estic estirat de panxa enlaire pensant en on era o què feia abans d'arribar aquí.

Recordo com m'he llevat al matí, amb molta son i per poc perdo l'autobús. Al baixar de l'autobús, cauen quatre gotes i vaig corrent avall a buscar el metro. M'assec dins d'un vagó pràcticament buit, amb silenci, escoltant el soroll i l'anunci de les parades. Al moment del transbord per un moment s'ha acabat la tranquil·litat. Una riuada de persones i jo a contracorrent com cada dia i acabo passant com puc amb alguna persona més en fila índia ben enganxat a la paret. Pràcticament ningú parla, només se sent la cantarella del venedor de números de loteria. Un dia he de comprar-li un número. M'espero dos minuts a l'andana que es va omplint de gent i arriba el nou metro atapeït i fent-me espai a la força puc entrar a dins i penso que algun dia sortirem tots del metro llargs i prims per culpa d'estar tan aixafats. Abans d'entrar a la universitat me'n vaig a fer el cafè tan dolent del bar petit on sempre hi ha uns paletes fent el seu cigaló de maria i una dona que es deixa el seu sou a la màquina escurabutxaques. Avui també hi ha anat un senyor que ha agafat el diari i m'ha deixat sense i he aprofitat per treure els apunts i fer alguna repassada. Quan els trec penso que no val la pena perquè segurament tampoc aprovaré, però ja els tinc sobre la taula i mira, si no aprovo almenys m'agrada.

(Fins aquí per avui, és tard i el portàtil pràcticament ja no li queda bateria)

Així la vida es torna fàcil

Una passa, un gest, una paraula... de vegades necessita un petit punt de suport que pot arribar a aguantar molt de pes.

Gràcies

Goigs a llaor del Sant Peix de la Memòria

Puix esteu dalt de la glòria
recordant la natació,
Sigueu nostra salvació
Oh Sant Peix de la memòria.

Nedant en riu cabalós,
et pescaren una tarda.
Vas fer notar amb la mirada
ta llibertat s'havia fos.
A la galleda et posaren
amb un gest de comprensió.
Sigueu nostra salvació
Oh Sant Peix de la memòria.

T'agafaren per la cua
per treure't de la galleda.
I deixant-te a la peixera
ja vas poder nedar amb cura
donant voltes i més voltes
a la nova habitació.
Sigueu nostra salvació
...

Cada dia a mig matí
el teu àpat esperaves,
mentre els altres et miraves
amb un despreci cretí.
Els teu companys s'oblidaven
del moment de la ració.
...

De seguida et vas fer gran,
feies vessar la peixera.
Ja no et podies fer enrere:
-Al riu et tornaran.
Recordant nefasta tarda,
vas trobar la redempció.
...

Puix esteu dalt de la glòria
recordant la natació,
Sigueu nostra salvació
Oh Sant Peix de la memòria.

El sol, les estrelles i més

Continuació del post anterior.

Sempre surto a la terrassa de casa i miro al cel. Dia i nit. El sol és una estrella com una altra a l'univers. I a l'univers hi ha moltes estrelles: n'hi ha de grans, de petites, de joves, de velles, de blaves i no sé quants colors més... De vegades ens quedem enlluernats per una estrella i deixem de veure les altres. No sé si és bo o és dolent. A mi m'agrada la nit perquè el sol no em priva de veure les estrelles.


-
Vaig llegir i escoltar totes les lletres una vegada i una altra. No sé si volien dir res o eren només paraules que s'endú el vent.

Evidència interessant

El sol no ens deixa veure les estrelles.

Viatge

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAGH!
FORAAAA!!!

Una veu interna comença a cridar i a insultar. La bogeria no frena.
Odi, terror i destrucció fatal.

La veu demana la fi.
-No et puc portar- em diu. -Busca un altre lloc que al meu no hi entres-.


---

Val, ho reconec: el text de sobre és una merda.

Tantes coses a dir...

Però ara mateix escolto cançons.