Aquesta història no fa plorar ni fa pensar sobre la força de voluntat. De fet no pretén res de res, ni tan sols fer reflexionar sobre si és millor fer una excursió pels voltants del teu poble o estar llegint aquestes línies. Per tant no t'ho preguntis. Ja saps la resposta.
Una dia el Bertran, va sortir a córrer i va fer 5 quilòmetres. L'endemà en va fer 6; s'havia superat.
I què ens porta aquesta història? Doncs ben senzill, si vols superar-te pots! El Bertran es volia superar, i ho va aconseguir. Superà amb èxit. El què? Un repte que era córrer més longitud. Quan? Un dia. Com? Em sembla que corrents. Perquè? No podem saber el perquè de tot o si podem, el volem saber? Ho volem saber tot? Volem viure en la ignorància que ens dóna un refugi d'innocència o volem conèixer la realitat del món que ens envolta?
Com qualsevol altre senyor de 50 anys que vol seguir lluint una cara ferma, en una clínica d'estètica, el Bertran s'operà perquè es veia lleig? Això no ho sabem ni ens importa.
I fins aquí aquesta merda tan gran. Ho sento, no donaré més explicacions.
Nota: Mi.
dimarts, 27 de març del 2012
dijous, 22 de març del 2012
dimecres, 21 de març del 2012
Esmorzant en una pastisseria
Com si estigués fet expressament, quatre nois fan una pausa de la feina i van a una pastisseria a esmorzar. Seuen en una taula al costat d'una altra amb tres noies. Els quatre nois es posen a parlar de futbol seguint els cànons de la masculinitat, mentre les noies segueixen parlant d'un regal que faran en un aniversari. Mica en mica les noies van callant per escoltar les opinions dels quatre nois que divaguen amb un aire expert sobre diversos aspectes del partit del dia anterior: els gols, les jugades polèmiques, les expectatives que va crear el seu equip per als pròxims partits... La conversa dels nois sembla que no deriva a enlloc més que el futbol i les noies ja han de marxar perquè s'han acabat els seus cafès. Així que s'aixequen i van cap al mostrador a pagar, els nois de cop comencen a parlar de la feina, una conversa d'alt nivell intel·lectual que es transforma en una reunió de treball molt productiva.
I sí, això és ben real i ha sigut del tot casual.
Algú em pot dir si aquest fet té alguna explicació o ha sigut l'atzar que ha portat aquesta situació?
I sí, això és ben real i ha sigut del tot casual.
Algú em pot dir si aquest fet té alguna explicació o ha sigut l'atzar que ha portat aquesta situació?
dimarts, 20 de març del 2012
Canvi
A partir d'ara el peix serà http://bloc.elpeix.cat la qual cosa em fa dubtar de l'eficàcia d'aquesta entrada, però no vull pensar el perquè que m'agafa mal de cap.
I coincidint que avui entra la primavera faré un micropoema que de ben segur us farà plorar.
Emocionant oi?
Ho reconec, sóc realment molt bo; però sempre amb humilitat.
...
Envejosos!
I coincidint que avui entra la primavera faré un micropoema que de ben segur us farà plorar.
Flor
Emocionant oi?
Ho reconec, sóc realment molt bo; però sempre amb humilitat.
...
Envejosos!
dilluns, 20 de febrer del 2012
Composition X
Nova proposta de Relats conjunts.
Veig mans a l'horitzó, portant caixes plenes de falgueres amb espores que gemeguen. Les mans aguanten estoicament i s'acosten lentament però els crits eixordadors de les espores desperten l'espai fosc i immens.
Mentre la lluna translúcida guaita una terra seca per la mà de l'home inconscient jo llegeixo; i les mans cada vegada són més a prop i em distrec sovint perquè algunes espores aconsegueixen sortir de les caixes per escampar-se per l'espai donant-li una llum i uns colors brillants.
I quan unes mans s'han acostat tant que gairebé em toquen, deixen anar una caixa que s'obre i em trobo la falguera de forma lleugerament humana i amb els seus tentacles vol recuperar les espores que volen lliurement. I jo m'allunyo tornant a la lectura, esperant que les espores caiguin sobre la terra seca fugitives de la falguera i repobladores d'una nova era.
Veig mans a l'horitzó, portant caixes plenes de falgueres amb espores que gemeguen. Les mans aguanten estoicament i s'acosten lentament però els crits eixordadors de les espores desperten l'espai fosc i immens.
Mentre la lluna translúcida guaita una terra seca per la mà de l'home inconscient jo llegeixo; i les mans cada vegada són més a prop i em distrec sovint perquè algunes espores aconsegueixen sortir de les caixes per escampar-se per l'espai donant-li una llum i uns colors brillants.
I quan unes mans s'han acostat tant que gairebé em toquen, deixen anar una caixa que s'obre i em trobo la falguera de forma lleugerament humana i amb els seus tentacles vol recuperar les espores que volen lliurement. I jo m'allunyo tornant a la lectura, esperant que les espores caiguin sobre la terra seca fugitives de la falguera i repobladores d'una nova era.
dijous, 16 de febrer del 2012
Somnis estranys
Mires a l'esquerra i veus un construcció molt antiga de pedra i mig derruïda. A la dreta saps que hi ha un penya-segat però no el veus. El terra té herba i un camí fet de petites pedres clares. És tard, ja s'ha post el sol i s'està fent fosc. Segurament és final de primavera. Les pedres de la construcció han agafat un to blavós de i el verd de l'herba és molt intens. Al cel es comencen a veure les estrelles però no es veu la lluna perquè molt probablement és lluna nova.
Corres pel camí de pedres i llavors t'adones que la construcció talla el camí, però una porta molt vella i de fusta et deixa seguir. Entres a dins. Et trobes a la meitat d'unes grades immenses i a baix és una sala de ball amb molts focus i fum i llums làser que en fan una sala de ball frenètica. Sembla una discoteca petita atapeïda de gent i hi veus a tothom. Tothom està a la festa. Segurament hi ha música i molt de soroll però no sents res. Voldries quedar-te a la festa però t'hi sents fora de lloc, ja no estàs convidat a la festa i de cop tornes a estar fora de la construcció. El penya-segat ara és un bosc molt dens que fa baixada. Busques la manera de baixar-hi i veus unes baranes de fusta i un camí estres on de tant en tant hi ha uns esglaons de fusta. Baixes corrents i pel camí vas veient a tothom que fa la seva en grups i no et pots parar i et voldries quedar amb ells però no pares de baixar fins que et trobes caminant a les afores d'una ciutat i vestit amb una jaqueta de pell i una cervesa a la mà t'asseus dalt d'un edifici i esperes que es faci de dia preguntant a la persona que tens al costat perquè no hem anat a la festa.
Corres pel camí de pedres i llavors t'adones que la construcció talla el camí, però una porta molt vella i de fusta et deixa seguir. Entres a dins. Et trobes a la meitat d'unes grades immenses i a baix és una sala de ball amb molts focus i fum i llums làser que en fan una sala de ball frenètica. Sembla una discoteca petita atapeïda de gent i hi veus a tothom. Tothom està a la festa. Segurament hi ha música i molt de soroll però no sents res. Voldries quedar-te a la festa però t'hi sents fora de lloc, ja no estàs convidat a la festa i de cop tornes a estar fora de la construcció. El penya-segat ara és un bosc molt dens que fa baixada. Busques la manera de baixar-hi i veus unes baranes de fusta i un camí estres on de tant en tant hi ha uns esglaons de fusta. Baixes corrents i pel camí vas veient a tothom que fa la seva en grups i no et pots parar i et voldries quedar amb ells però no pares de baixar fins que et trobes caminant a les afores d'una ciutat i vestit amb una jaqueta de pell i una cervesa a la mà t'asseus dalt d'un edifici i esperes que es faci de dia preguntant a la persona que tens al costat perquè no hem anat a la festa.
Qüestió de mobilitat
Vaig ser dels últims en tenir mòbil, però això ningú ho recorda. No el necessitava per a res. Però va arribar un dia que la pressió social i les ganes imposades per sentir-me falsament alliberat van fer que demanés un telèfon mòbil.
Llavors vaig agafar una dèria pels mòbils que va augmentar fins a un punt malaltís el qual feia que volgués tenir sempre l'última tecnologia. Era vist per tots el més avançat, el més modern i també el més malalt. I això quin sentit té?
Vaig començar a deixar aquesta obsessió i mica en mica m'he anat oblidant bastant d'entrar a les grans xarxes socials i he començat a fer un ús simple i raonat a la meva manera del telèfon mòbil.
El resultat de moment no el puc valorar. Per la part negativa el preu a pagar és força elevat davant la societat actual: segurament em perdo bona part del què passa al món virtual i he deixat de tenir grans converses amb gent que realment m'importa. Que les podria tenir igualment? Sí, però no ho estic fent i ho he de recuperar. Però per la part favorable he deixat de tenir la necessitat d'empassar-me tota la informació que em passa pel davant deixant només la informació que crec que és rellevant. Ara ja no perdo hores voltant sense sentit només per saciar l'afany de recaptar informació que després oblidava per massa saturació de dades. La veritat no sé si sóc més feliç o no en aquest sentit, però ara tinc més temps per llegir, mirar alguna sèrie de televisió, passar més hores fora de casa més o menys abrigat, mirar el cel i les estrelles...
Tot i això la meva obsessió segurament no em deixarà mai, i ara tinc un mòbil molt gran i prim i lleuger i amb totes les possibilitats que vulguis. En fi, una porta oberta al món i a tothom. Segurament l'utilitzo molt diferent a la majoria de persones però ara això ja no ve al cas.
Llavors vaig agafar una dèria pels mòbils que va augmentar fins a un punt malaltís el qual feia que volgués tenir sempre l'última tecnologia. Era vist per tots el més avançat, el més modern i també el més malalt. I això quin sentit té?
Vaig començar a deixar aquesta obsessió i mica en mica m'he anat oblidant bastant d'entrar a les grans xarxes socials i he començat a fer un ús simple i raonat a la meva manera del telèfon mòbil.
El resultat de moment no el puc valorar. Per la part negativa el preu a pagar és força elevat davant la societat actual: segurament em perdo bona part del què passa al món virtual i he deixat de tenir grans converses amb gent que realment m'importa. Que les podria tenir igualment? Sí, però no ho estic fent i ho he de recuperar. Però per la part favorable he deixat de tenir la necessitat d'empassar-me tota la informació que em passa pel davant deixant només la informació que crec que és rellevant. Ara ja no perdo hores voltant sense sentit només per saciar l'afany de recaptar informació que després oblidava per massa saturació de dades. La veritat no sé si sóc més feliç o no en aquest sentit, però ara tinc més temps per llegir, mirar alguna sèrie de televisió, passar més hores fora de casa més o menys abrigat, mirar el cel i les estrelles...
Tot i això la meva obsessió segurament no em deixarà mai, i ara tinc un mòbil molt gran i prim i lleuger i amb totes les possibilitats que vulguis. En fi, una porta oberta al món i a tothom. Segurament l'utilitzo molt diferent a la majoria de persones però ara això ja no ve al cas.
T'agafes a una idea, hi confies i creus en ella fins arribar al final. Però si per casualitat aquesta idea es trenca, què fas? Quina pot ser la causa que et pot fer trencar qualsevol esquema? De vegades és una evolució inevitable i altres vegades és un canvi sobtat.
Quan la Mar es va aixecar mitja hora abans que comencessin les classes un camió va rebentar la seva roda davantera i part del seu pneumàtic va anar a parar al parabrises d'un cotxe blau fosc conduït pel senyor Manel, el professor de l'escola on estudia la Mar. El senyor Manel va voler esquivar el tros de pneumàtic però no ha va aconseguir i va perdre el control del seu cotxe i va xocar contra una roca del costat de la carretera. Els intents de reanimació que se li van fer al peu de la carretera, a l'ambulància i a l'hospital van ser fallits i no es va poder fer res per salvar la seva vida.
Quan la Mar es va aixecar mitja hora abans que comencessin les classes un camió va rebentar la seva roda davantera i part del seu pneumàtic va anar a parar al parabrises d'un cotxe blau fosc conduït pel senyor Manel, el professor de l'escola on estudia la Mar. El senyor Manel va voler esquivar el tros de pneumàtic però no ha va aconseguir i va perdre el control del seu cotxe i va xocar contra una roca del costat de la carretera. Els intents de reanimació que se li van fer al peu de la carretera, a l'ambulància i a l'hospital van ser fallits i no es va poder fer res per salvar la seva vida.
dijous, 26 de gener del 2012
Efectes clars de la timidesa
Mentre em trobava entretingut en un pensament faltat d'interès, buit de contingut i amb un objectiu poc clar d'on acabaria derivant, una mà enorme que traçava una trajectòria semicircular a gran velocitat va trobar-se amb la meva galta esquerra que l'impedí poder finalitzar el seu viatge. La meva galta, ferida i sorpresa perquè creia i estava ben segura que no havia fet res, es va posar vermella com un tomàquet deixant entreveure tota la seva timidesa.
dimecres, 25 de gener del 2012
Chop Suey
De la proposta de Relats conjunts.
M'ha sortit molt semblant a altres històries del bloc... Si tinc temps, que no massa, en faré un de semblant però diferent.
No parava de parlar del viatge que havíem preparat durant els últimes mesos; el viatge de la nostra vida. Ens feia molta il·lusió, sobretot a la Blanca que ja a la segona setmana havia previst tots els llocs que visitaríem. Vaig aixecar el cap i em vaig distreure amb una mirada intensa que no anava dirigida a mi. Vaig notar dins meu una barreja d'admiració i enveja i una esgarrifança em va baixar per l'espinada. Una mirada intensa que no la rebia ningú, o sí més no, qui l'havia de rebre no parava de mirar-se el seu telèfon. Jo estava disposada a rebre-la. Necessitava una mirada així. Perquè la Blanca mai me'n havia fet una d'igual? Ella parlava amb la vista posada a les vacances, en el què faria i que seria un viatge genial. Aquells ulls, aquells llavis vermells que feien joc amb la cinta que li lligava els cabells van absorbir tota la resta dels meus sentits. Ni sentia a la Blanca que parlava pels descosits segurament sense adonar-se de la meva absència. No podia apartar la mirada. Estava tan absorta que no vaig sentir com la Blanca em deia que se'n anava al lavabo fins que es va aixecar que es va posar davant meu tapant-la. Vaig tenir un sobresalt i llavors la Blanca em va preguntar cridant si no l'escoltava. Jo encara no estava recuperada. La Blanca em va començar a dir si havia sentit res del què m'havia dit fins ara, jo intentava moure el cap per a tornar-la a mirar, i no responia a la Blanca. Ella cada vegada cridava més i no sabia què em deia. No em podia concentrar. I amb aquells crits vaig veure com el noi s'aixecava i ens mirava amb mala cara i li deia alguna cosa que no podia sentir. La Blanca, plorant i xisclant demanava la meva atenció i alguna cosa escoltava perquè no parava de dir i lamentar perquè tants mesos preparant un viatge, el nostre viatge, si ni tan sols l'escoltava. El noi ens mirava i jo no deia res i vaig veure com la noia també s'havia aixecat i jo també em vaig aixecar. Era alta i bonica i em vaig sentir no res mentre la Blanca em cridava i sanglotava i m'havia agafat molt fort. Jo no la mirava a la Blanca, ni tan sols sentia el mal que feia, la mirava amb ella. I la Blanca amb l'altra mà havia agafat la tetera de sobre la taula quan els seus ulls em van regalar una mirada intensa, i en aquell instant el món se'm va aturar. La Blanca em colpejava amb totes les seves forces amb la tetera i el noi intentava frenar-la però jo me la mirava i ella em mirava a mi. No vaig notar el cop que va trencar en mil bocins la tetera ni la caiguda amb el cop final a la vora de la taula, només veia la seva mirada dedicada a mi.
M'ha sortit molt semblant a altres històries del bloc... Si tinc temps, que no massa, en faré un de semblant però diferent.
Chop Suey
No parava de parlar del viatge que havíem preparat durant els últimes mesos; el viatge de la nostra vida. Ens feia molta il·lusió, sobretot a la Blanca que ja a la segona setmana havia previst tots els llocs que visitaríem. Vaig aixecar el cap i em vaig distreure amb una mirada intensa que no anava dirigida a mi. Vaig notar dins meu una barreja d'admiració i enveja i una esgarrifança em va baixar per l'espinada. Una mirada intensa que no la rebia ningú, o sí més no, qui l'havia de rebre no parava de mirar-se el seu telèfon. Jo estava disposada a rebre-la. Necessitava una mirada així. Perquè la Blanca mai me'n havia fet una d'igual? Ella parlava amb la vista posada a les vacances, en el què faria i que seria un viatge genial. Aquells ulls, aquells llavis vermells que feien joc amb la cinta que li lligava els cabells van absorbir tota la resta dels meus sentits. Ni sentia a la Blanca que parlava pels descosits segurament sense adonar-se de la meva absència. No podia apartar la mirada. Estava tan absorta que no vaig sentir com la Blanca em deia que se'n anava al lavabo fins que es va aixecar que es va posar davant meu tapant-la. Vaig tenir un sobresalt i llavors la Blanca em va preguntar cridant si no l'escoltava. Jo encara no estava recuperada. La Blanca em va començar a dir si havia sentit res del què m'havia dit fins ara, jo intentava moure el cap per a tornar-la a mirar, i no responia a la Blanca. Ella cada vegada cridava més i no sabia què em deia. No em podia concentrar. I amb aquells crits vaig veure com el noi s'aixecava i ens mirava amb mala cara i li deia alguna cosa que no podia sentir. La Blanca, plorant i xisclant demanava la meva atenció i alguna cosa escoltava perquè no parava de dir i lamentar perquè tants mesos preparant un viatge, el nostre viatge, si ni tan sols l'escoltava. El noi ens mirava i jo no deia res i vaig veure com la noia també s'havia aixecat i jo també em vaig aixecar. Era alta i bonica i em vaig sentir no res mentre la Blanca em cridava i sanglotava i m'havia agafat molt fort. Jo no la mirava a la Blanca, ni tan sols sentia el mal que feia, la mirava amb ella. I la Blanca amb l'altra mà havia agafat la tetera de sobre la taula quan els seus ulls em van regalar una mirada intensa, i en aquell instant el món se'm va aturar. La Blanca em colpejava amb totes les seves forces amb la tetera i el noi intentava frenar-la però jo me la mirava i ella em mirava a mi. No vaig notar el cop que va trencar en mil bocins la tetera ni la caiguda amb el cop final a la vora de la taula, només veia la seva mirada dedicada a mi.
dimarts, 10 de gener del 2012
Estaven indefensos i els vaig donar protecció.
No tenien roba i els vaig oferir tota la que portava a sobre.
Es morien de gana i set i vaig deixar de menjar i beure per donar-los-ho tot.
I el dia que vaig voler marxar em van anomenar covard, pobre i egoista mentre m'apallissven fins a deixar-me moribund.
dilluns, 2 de gener del 2012
Atac de nostàlgia
Trobo a faltar les muntanyes de deures de matemàtiques; sobretot les més de cinquanta integrals setmanals de 2n de batxillerat.
I amb aquest atac de nostàlgia primerenc del 2012, tinc la impressió que el nou any que tot just s'ha presentat pot arribar a ser més divertit que l'anterior.
I si t'ho estàs preguntant, ja et responc ara mateix: sí, sóc un afortunat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
